Com evitar que pegui i llenci coses?

[nanablau]

Hola noies!

Us escric perquè ens estem trobant amb una situació desconeguda i no sabem molt bé com actuar. El nostre fill ha començat a pegar-nos i sobretot (més preocupant) a llençar-nos coses quan s'enfada o no aconsegueix el que ell vol.

Val a dir que no és sempre així. Només ho fa de tant en tant, quan li neguem coses que li venen molt, molt de gust però són perilloses. Però quan ho fa, ho fa d'una manera que resulta molt perillosa pels demés i fins i tot per ell.

Ara li encanta pegar al gos, per exemple. És clar, al gos no se'l pot pegar, primer perquè és un membre més de la família i ens hem de cuidar els uns als altres, i segon perquè és un animal que s'hi pot tornar i mossegar-lo. Quan li diem (sense bronca) que al gos l'ha de cuidar i no l'ha de pegar perquè és un més de la família, de vegades s'enfada perquè no el deixem pegar-lo i aleshores comença a llençar coses i a llençar-nos coses a nosaltres: un camió volant, un lego, el xumet el tira no sé a on, el cotxet del nino va pels aires... comencen a volar els projectils. Com més intentem fer-li veure que allò no ho ha de fer perquè ens pot fer mal i pot trencar les coses, més ganes té de desfogar-se i de fer-ho.

De vegades llença coses perquè sí, li agrada maltractar les coses i veure com es trenquen. I no sabem com inculcar-li el valor de la cura de les coses i fer-li entendre que si no les cuida bé, després es trenquen i ja no hi podrà jugar.

Que pegui no ens preocupa tant, perquè potser se li escapa una bufa però de seguida entén que no ha de pegar... Però amb les coses no. Trencar-les, llençar-les pels aires i llençar-nos-les quan s'enfada s'està convertint en una cosa més freqüent del que seria desitjable, i per molt que li expliquem amb paciència que tot i que és molt divertit les coses s'han de cuidar perquè si no es trenquen i ja no hi podem jugar, o que no està bé llençar coses als demés quan s'enfada perquè els pot fer molt de mal... em sembla que no ho entén.

A vosaltres us ha passat? Com ho feu per inculcar aquest tipus de valors als vostres fills?
No busquem càstigs, sinó una manera respectuosa d'inculcar-li un valor que ara mateix veiem molt necessari, que és el respecte i al cura per les coses i les persones que l'envolten.

Moltes gràcies!!

[kabbisa]

Vaig conèixer una mare que el que feia (i de veritat ho feia) era llençar a les escombraries la joguina (ella les donava, però el cas és que desapareixien de casa).

Per lo vist, el fill va fer dos llençaments i va deixar de fer-ho. Clar! De debó es quedava sense lo que havia llençat!

[nanablau]

Ostres! Però no és una mica bèstia, això? :S
Jo el que voldria és que comprengués el valor darrera la seva actuació... Però no sé com aconseguir-ho!

[Vampirets]

Potser és una tonteria, però nosaltres aquest diumenge anirem al teatre (Sala Fènix de Barcelona) a veure l'obra El viatge d'en Jan: http://www.salafenix.com/teatro/el-viatge-den-jan, perquè una de les nostres petites sovint també s'enfada moltíssim i realment es transforma. Així que hem pensat que potser aquesta obra ens pot ajudar a reflexionar sobre el tema. Tens al informació al link, però a sota copio la sinopsis.

Quan les coses no són com ell vol, en Jan es posa molt trist… llavors es vesteix de llop, la tristesa es transforma en ràbia, i ell es descontrola. Una d’aquestes vegades, la seva habitació es transforma en un nou món on coneixerà éssers que el faran reflexionar sobre les seves pors i les seves emocions.
Finalment, aconseguirà desfogar la seva ràbia incontrolada mitjançant la seva imaginació.
Una vegada que en Jan aconsegueix equilibrar els seus sentiments, decideix que és hora de tornar a casa, on trobarà el sopar que li ha deixat la mare com a element conciliador.
Aquest conte parla dels vincles, la tranquil·litat, la valentia i sobre com gestionar les pròpies emocions d’una manera creativa i saludable. Ens explica com utilitzar la imaginació per experimentar un alleujament del món real i ens mostra com, amb la fantasia, podem ajudar els infants a fer-se grans. En Jan és valent perquè aconsegueix refer-se de les seves pors, però, abans que res, és un nen intel·ligent, perquè aconsegueix tranquil·litzar-se amb ajuda de la fantasia. Els monstres són la manera de posar en imatges els problemes i pors quotidianes infantils. I el viatge, representa un procés d’aprenentatge infantil en el qual les emocions desbordants poden arribar a expressar-se d’una manera sana. L’emoció es canalitza, es conquereix i es controla mitjançant el joc.

[charito]

Ostres! Però no és una mica bèstia, això? :S
Jo el que voldria és que comprengués el valor darrera la seva actuació... Però no sé com aconseguir-ho!

Doncs em sembla una consequencia molt adecuada a la seva actitud, si llença i trenca coses, les coses desapareixen, i tant. De bestia res.

[carlotad2323]

Jo no soc mare (encara) però també podries provar alguna tècnica de la supernanny !

[Albercoca]

Hola nanablau,
Es fa difícil que ho entenguin, com sempre, és qüestió de temps.
Sembla que dius que li agrada llençar i que es trenquin les joguines. Pot ser li podries oferir una alternativa.
El meu fill ja no ho fa tant, però també m'he trobat moments que tira coses per motius diferents, li he dit que les joguines es trenquen, però si vol pot tirar pilotes (tenim un cistell amb un munt de pilotes) o tirem pinyes (tenim un cistell de pinyes recollides del bosc que fem servir per llençar-les i mentre ho llencem cridem el que ens vingui de gust, és molt terapèutic, jejeje)
A mi em funciona, i ens relaxa.

[Maria V.]

Ostres! Però no és una mica bèstia, això? :S
Jo el que voldria és que comprengués el valor darrera la seva actuació... Però no sé com aconseguir-ho!

Per què et sembla bèstia? No dius tu mateixa que vols que entengui que si la cosa es trenca ja no hi podrà jugar? Com vols que ho entengui si no és veritat?
Pel que fa a vosaltres o al gos, no li hauríeu de permetre els mals tractes. Si cal, s'agafa el nen i se'l subjecta; si crida i intenta espeternegar, doncs que ho faci. Que vegi per experiència que, quan dieu que no, és que no. Et semblaré antiga, és clar, ho sóc, però imagina't que el nen tingués un germanet petit: el més menut hauria d'aprendre que no es pot quedar sol amb el seu germà gran si no vol rebre... No ho veus, que això no és tolerable?
D'altra banda, si no té ni tres anys, encara és massa petit per entendre les explicacions fetes de paraula. De vegades els exigim que raonin quan encara els falta maduresa per poder-ho fer (i això no vol dir que els puguem permetre que facin mal o que prenguin mal). La meva néta més petita, que ara té tres anys i mig, també agafava rabioles; no se li podien consentir perquè els germans grans no estaven disposats a aguantar-li els cops. Però des que ha après de parlar bé i entén les explicacions ha canviat molt i s'ha tornat molt simpàtica i carinyosa. (Edito perquè m'adono que he exagerat, amb això del canvi: alguna vegada encara es comporta malament. Però molt menys sovint.)

[Anna Maria]

Ostres! Però no és una mica bèstia, això? :S
Jo el que voldria és que comprengués el valor darrera la seva actuació... Però no sé com aconseguir-ho!

Hola!
Entenc que ho puguis trobar una mica extrem, però clar, entendre de paraula el que els hi volem transmetre a vegades costa una mica. Podries fer un terme mig. Quan tiri una cosa, la poses damunt d'un moble alt on no hi pugui arribar. Li pots dir: "si tires les joguines la mare no t'hi deixarà jugar", ben sèria, això sí, a la mínima que noti broma o somriure o veurà com un joc. Pots decidir llavors si li tornes a deixar jugar o no.

Una abraçada,
Anna Maria

[martina13]

Jo opino tb k si li dius k no podra jugarhi k shi posi com vulgui.pots llençar lobjecte o amagarlo.
I pel tema del gos doncs nose podeu mirar de " responsabilitzarlo" k li posi ell el menjar o si el treieu a passejar k el porti ell una estona...
Pero jo seria de les k llençaria les joguines.a la 3a ja no ho fara

[Inda]

Hola!! Com t'han dit és una fase i fem el que fem acabarà passant. Està clar que hi ha coses que no es poden tolerar, però sempre hem d'intentar tenir present que si fan el que fan (llençar, picar,etc) és perquè encara no controlen les seves.emocions i els hi costa expressar-les d'una altra manera. Ja dic, que amb això no vull dir que es deixi passar NO. Ho dic perquè així podem intentar fer-ho d'una manera lo més calmada possible, ells també ho pasen malament.
Un terme mig en això de tirar-li les coses, doncs jo ho feia (i encara ho faig) però amb un altre enfoc. Li dic: "si llences les coses així es trencaran, potser encara no les saps utilitzar bé, així que potser millor les guardem fins d'aquí a un temps", a més li dono una altra opciò: "i si el.que vols és llençar coses anem a per les pilotes qhe no fan mal a ningú i no es trenquen". La majoria de vegades me les dona i anem a buscar pilotes. I ara fa poc li vaig tornar uns imans de nevera en forma de numeros (que volaven constantment i perillosament per la cuina) i fa de tot amb ells menys llençar-los!!!!
El tema de picar ja és més complicat. Tenim dues gates i les pobres si un dia li esgarrapen no els hi podré di gaire...quina paciencia que tenen. Li hem dit de tot (que no es fa, que ploren, que fa mal...), li hem dit que els hi preguntés si estaven bé, alguna vegadase'ns ha escapat un crit i tot!!!! I finalment la cosa ha anat s'ha anat calmant i no sé ben bé al final perquè. Ell no las picava, però li agafava les cues que ellas ho odien!!!
I picar a nosaltres. Si el tinc a coll el deixo a terra, li dic que això fa molt de mal, que estic molt trista, i que si està enfadat pot cridar o picar amb els peus a terra, però no a les persones. Mica en mica.
Si et serveix d'alguna cosa...com a minim veus que tots hi passem. El meu ara té 30 mesos.

[kabbisa]

Això que diu l'Anna Maria és el que fem nosaltres (després d'altres provatures). Ara, però, no li tornem encara que demani perdó fins l'endemà. Perque s'havia convertit en m'enrabio i llenço coses, i després, un cop calmat demano perdó, i és com si res hagués passat, perquè al cap d'uns dies estavem igual.

Ara ha afegit els crits al repertori,... Paciència....

[nanablau]

Hola a totes! Moltíssimes gràcies per les respostes!

Kabbisa, Charito, Martina i totes les que sou partidàries de llençar les joguines: entenc per on va el que proposeu, i a mi és el primer que em surt fer. Però si només li llencem les coses a la paperera, deixarà de tirar-les pels aires però no perquè hagi entès que les coses s'han de cuidar, sinó perquè tindrà por de quedar-se sense joguines. Per tant s'aconsegueix el resultat, però no modificar la causa... I el que a mi m'agradaria és fer-li entendre el per què no ho ha de fer, i que ell, en entendre-ho, ho deixi de fer per si sol...

Però clar, és molt difícil tan petit! El Nanopetit té 22 mesos, entén moltes coses i parla força però és el que heu dit algunes, jo crec que en això encara no ens entén. L'altre dia que ho va fer vaig adoptar una estratègia semblant a la que proposa l'Anna Maria, li vam treure un trenet que havia llençat pels aires i li vam dir que no li donaríem més. El vam amagar tot el dia i al final del dia li vam tornar i li vam recordar el que havia passat amb el trenet... i vaja si se'n recordava!

M'agrada molt l'alternativa de donar-li una altra cosa amb la que sí es pugui desfogar (pinyes o pilotes o el que sigui). Algú ho ha comentat, però el quid de la qüestió és precisament la gestió emocional, ell es frustra i s'enfada i no sap què fer-ne i aleshores llença coses i pega el gos. No sé com ajudar-lo a gestionar aquestes emocions, no serveix de res que li reconeguem l'emoció per calmar-lo, però clar, tampoc pot anar llençant la moto de joguina cada cop que s'emprenya. Fins que ens entengui, fins que sigui capaç realment de raonar el per què de les coses, potser és bona idea donar-li alguna cosa amb la que tingui via lliure per deixar-se anar. Crec que adoptarem aquesta solució temporal!

Vampirets, l'obra de teatre que ens proposes sembla molt apropiada, però crec que és per nens i nenes més grans (a partir de 3 anys). Sospito que el Nanopetit no ho pillaria... Però si seguim així, amb el temps el portarem, segur!

Maria V, suposo que t'imagines que no deixem que pegui al gos quan li ve de gust, és clar que no! Però el tio va tan ràpid que de vegades no arribem a temps. I no us penseu, se l'estima molt, l'acaricia força i de vegades el passeja (amb la nostra ajuda), li prepara el menjar, etc. Però quan es frustra, va a per qui està per sota d'ell, per dir-ho així. La paga amb el gos. Nosaltres si podem parem el cop, si no podem doncs li parem els peus, però clar, aquí ja entrem en el terreny de posar-nos ben ferms, enfadar-nos i fins i tot algun crit, i a mi aquest terreny no m'agrada, perquè tornem al mateix, no entén el per què no ha de fer allò... Ho deixarà de fer perquè ens enfadem i per por al càstig, no perquè entengui que el gos és un ésser viu i l'ha de cuidar, no sé si m'explico!

Heu estat totes de molta ajuda, us ho agreixo molt! Si teniu més idees, seran benvingudes ;)
Una abraçada!

[charito]

Nanablau es molt petit i ara mateix encara no es capaç de pensar en els altres per molt que li raonis, ja arribara el dia que podreu raonar amb ell pero ara mateix el que enten son les consequencies a les seves accions, i si em permets que ho digui, de moment val mes que entengui que no ho ha de fer i que no es acceptable la seva actitud perque aixi li diuen els seus pares que el motiu que tu li vulguis explicar que la seva ment de dos anyets no es prou madura per entendre.

[kabbisa]

El meu te tres anys i 3 mesos, potser ja ens entén més.

El que fem no és amagar la joguina. Perquè llavors sí que passaria el que dius: no la llençaria pero perque no la veu, no perquè no en tingui, de ganes.

Quan comença la "gresca", nosaltres li diem que no, que no llenci les coses que es trenquen. Primer li diem, després li diem i l'aturem, després li diem que si llença la joguina, per evitar que la trenqui, li haurem de treure, i si segueix llençant-la o picant-la, li agafem i li "confisquem".
Li deixem la joguina a la vista.

Normalment va cap a l'altre pare: "miraaaa! m'ha tret aixòoooo!" i l'altre, li pregunta per què, i normalment diu "no ho se", però al preguntar-li "que ho estaves trencant?" (o llençant o picant o...) llavors et diu "si", i aquí seguim amb les explicacions, que ja ho sap, que es trenca i clar, tatatá.

Total, que sí, que sap per què li treiem la joguina. :)

[nanablau]

Charito, Kabbisa, moltes gràcies! Potser no ho he pensat això de que li estic demanant massa i que només entén causa-conseqüència... El problema major ve quan ja no llença joguines (perquè no en té cap a mà) sinó coses de la casa, per exemple ahir i avui va llençar la cadira del menjador per terra. Us podeu imaginar el que ens vam enfadar! Però allò no és una cosa que li puguis "confiscar". I aleshores què fas?

Veig que no està preparat per gestionar les seves emocions, però alhora em sembla que és l'únic camí... Però igual teniu raó i ara m'ho he d'empassar amb patates fins que pugui raonar de debò... :(