Ajudar o no al bebé, l'importancia de moure's en llibertat

[Julyet]

ecotendencia, ho he trobat molt interessant. En el meu cas em va ajudar molt preguntar al socpetit, ja que especialment vaig trobar una mama (Noe) que em va donar molts recursos. I començant per evitar postures que no pot fer el nadó per ell sol (tot i que de vegades és inevitable, com al maxicosi al cotxe o a la trona, cap als 7 mesos) com no estimulant ni el gatejar ni caminar, penso que els resultats estan sent molt positius (tot i que mai sabré si és casualitat o fruit de tot això).

Una curiositat: la meva nena va començar a gatejar als 8-9 mesos, molt bé i molta seguretat, no recordo que s'hagi fet cap cop... però entre gatejar i caminar va passar per una fase que no apareix en cap lloc: desplaçar-se de genolls. I no va durar unes setmanes, no, va durar uns 5 mesos! I amb un "desparpajo"!
I al final, als 15 mesos vora 16 va començar a fer unes passetes sola. I al cap de poc ja es va llençar a caminar, amb molta seguretat, caigudes molt lleus...
La meva conclusió és que ella només fa les coses si les té clares, i les fa amb molta seguretat, mai cau, i si no se sent preparada per una cosa simplement no la fa. En canvi veig part del meu entorn al revés: l'animen a fer coses que no vol fer (passava amb caminar, "ensenyar-li" a baixar del sofà...) i no li deixen fer les que vol: pujar-baixar escales (o cridant "cauràs!" cada 10 segons), pujar-baixar de mobles...

M'agrada molt aquest tema i trobo molt encertat l'escrit.

[Noe]

Gràcies ecotendència, m'ha encantat el bloc. Tinc el llibre de "Moverse en libertad" i he assistit a alguns tallers explicatius sobre aquesta autora.

Sí Julyet, és un tema interessantíssim i em sona haver-ne parlat aquí al socpetit. Ara no recordava que fos amb tu. Me n'alegro que amb la teva nena aconseguissis deixar-la moure amb la llibertat que necessitava. Tot això que dius que no saps si és casualitat, però que ara té tota aquesta seguretat i poques caigudes, és típic de nens que s'han mogut al seu ritme i no se'ls ha estimulat. T'ho puc assegurar, perquè la Joana era tot el contrari, llavors encara no coneixia l'Emmi Pikler. Ella no va gatejar, abans de l'any ja caminava, però ho feia amb poquíssima seguretat, amb caigudes contínues i greus, i un cop a terra no sabia aixecar-se (li faltaven eines). Ara, dels dos als tres anys, ha gatejat i gateja com mai, es veu que ho necessita, i ho fa constantment.

Pel que fa al que dius del caminar de genolls, ens van explicar que de vegades adopten gatejos molt peculiars i personals, simplement perquè els hi van bé, ja que tenen una gran capacitat d'adaptabilitat. Per tant si anava de genolls, deuria ser perquè li aportava alguna cosa, o en aquell moment li era més còmode.

[Violeta]

Doncs jo amb el Jan no he aconseguit gens de seguretat, o això és el que penso jo...ell no ha gatejat mai, mai l'hem forçat, cap a l'any feia algunes passes, però fins als 16 mesos no es va llençar de ple, ara camina-corre, encara no el veig segur del tot, però el deixo fer si és el que vol. El cas és que ha caigut més d'una i de dues vegades, si cau de cara (la major part de les vegades) no posa els braços o ho fa tard, i nyanyo al canto! fa un mes es va fer un trau al front, li van haver de posar dos punts, jo sóc súper patidora, però m'aguanto de dir o fer res, penso que si ell vol caminar ho ha de fer, així practica per millorar, però de vegades me'l miro amb l'ai al cor, sempre penso que un dia m'agafarà un cobriment de tant patir!!

Ara hi penso i el que si que hem fet molt temps és donar-li la mà per caminar, ell demanava caminar però sempre agafat de la mà d'algú, potser ha estat això? fins que no s'ha vist més segur no s'ha deixat anar...el problema és que no sap aixecar-se sol de terra si no hi ha algú a prop (ell s'agafa i va aixecant-se com pot, no l'ajudem però necessita un "cos" per fer-ho). Bé, suposo que dec haver fet coses sense adonar-me'n...la meva sogra sempre em diu que l'he d'ensenyar a posar les mans quan cau, que si no les posa és perquè no ha gatejat mai, i jo li dic: i com vols que li ensenyi??

[Julyet]

Noe, jo et volia escriure fa temps per agrair-te tota la info que em vas passar i el temps invertit, ja que em va ser realment útil (sobretot perquè sospitava el que passaria amb el temps: els coneguts i familiars cada dos per tres "va, que t'ensenyo a seure-caminar-pujar-baixar, etc" i jo amb el rollo al darrera. Però sóc un desastre i no ho vaig fer... però mira, ara m'ha anat de perles .

Jo sóc força maldestra i veig això: o l'Emma NO ha sortit a mi, o realment haver pres consciència del que de debò és llibertat de moviment està ajudant. No sé què passarà en el futur, però avui per avui estic molt satisfeta. I el mateix portat a altres àmbits (com l'alimentació) també ha estat una "inversió".

Tot plegat m'ha fet replantejar-me moltes coses com a mare i com a mestra, i m'encanta seguir-ne aprenent.

Violeta, jo vaig veure que l'Emma es va llençar a caminar quan tenia espais diàfans en l'aire lliure. De fet a casa només caminava agafada als mobles i això, però un dia a una gran terrassa d'uns amics va començar a caminar a tope (flipàvem!) i després en parcs amb herba, terreny irregular, com si ho hagués fet tota la vida! Això també em fa pensar que com menys caminadors, arrossegadors, terres adaptats, millor. L'únic cop que va caure i es va fer una mica de mal va ser en asfalt, que es va fer una miqueta de sang en una dent.
Després penso que ens va afavorir deixar de fer servir l'hamaqueta. Bàsicament quan era molt bebè no la volia, i de més gran (4-5 mesos) es movia tant que jo tenia por que sortís per dalt, així que vam passar a terra directament (tot i que la major part del temps anava a coll).

M'encantarà llegir més experiències i referències de qui en sap més. Fa temps van penjar al socpetit aquest enllaç que vaig trobar super interessant: http://escolabressolgespa.uab.cat/files ... judici.pdf

[Noe]

Violeta, la joana també es va fer un parell de cops uns talls a les galtes perquè en caure, com dius tu sempre de cara, no posava les mans. Per mi era una conseqüència claríssima de no haver gatejat. El fet d'haver-lo d'ensenyar a posar les mans quan cau, sincerament crec que ni pots ni cal fer-ho, amb el temps ho acabarà fent per ell sol. Però jo també vaig arribar a patir molt. No et culpis ara per com va anar tot plegat, sovint és una falta d'informació, i uns mals hàbits, però en aquell moment va ser tot el que teníem. Nosaltres també la vam asseure quan ni tan sols es desplaçava lateralment (croqueta) i sempre li vam donar la mà per ajudar-la a caminar. Si una cosa pots començar a fer ara, tot i que t'aviso que serà difícil, és no donar-li la mà per ajudar-lo. Si vol aixecar-se, haurà de buscar un altre recolzament, com pot ser un moble, o haurà d'utilitzar les mans per a aixecar-se. Però un cop ho faci, la satisfacció d'haver-ho fet sol i la seguretat que assolirà, l'ajudaran moltíssim. Molta sort i paciència!

Julyet me n'alegro tant que us hagi anat bé! No m'has d'agraïr res, m'encanta haver pogut ajudar a algú a no caure en els meus errors, hehehe. Quan deixes fer és realment al·lucinant veure com evolucionen i celebrar les seves conquestes.
M'encanta l'enllaç que has posat, l'he mirat per sobre però sembla molt interessant. Hi faré una llegida més profunda perquè el tema m'interessa molt.

[Violeta]

Julyet i Noe, moltes gràcies!!

Sé que com a mare intento fer les coses com millor sé o puc, i que moltes vegades m'equivoco, però tampoc en faré una muntanya, m'ho prenc com un aprenentatge en la gran tasca de ser mare!
Ara faig això, no l'ajudo, quan intenta aixecar-se sol o ajupir-se per agafar alguna cosa, jo no hi interfereixo (i costa, perquè poso unes cares i unes postures de lluny que fan riure! ), sé que a partir d'ara m'hauré d'esforçar per deixar-lo fer, és un nen "lent "en tot, ara només diu goooool i papa, però no em preocupa, ja xerrarà, el problema és lluitar amb l'entorn i haver-los d'explicar que ara les coses són molt diferents d'abans...
Gràcies a totes! Julyet, ara em miro l'enllaç que no sé si ja l'havia vist...

[Violeta]

Acabo de fer-hi un cop d'ull, que el Jan m'està buidant els calaixos, i només puc dir: (imitant aquell anunci del "crecepelos" AI...SI TE HUBIERA CONOCIDO ANTESSSS....

M'ho apunto pel proper!!!

[Martina32]

Jo vaig tenir la gran sort de fer un curs interessantíssim amb la Sònia Kliass basat en la pedagogia Waldorf i l'Emy Pikler. La Martina tenia en aquell moment 6 mesos, ja s'aguantava asseguda "sola" i envoltada de coixins. Així que vaig decidir retirar els coixins, deixar de seure-la, avisar a avis i tiets que no forcessin postures que la nena encara no feia per ella sola i observar que passava. Dóncs ha passat que la Martina va aprendre a seure's sola als 7 mesos, abans va fer postures intermitges com la de l"emperador", que als 8 reptava cap endarrera, després cap endavant, que gateja i es posa de genolls per posar-se de peu recolzada a la mama, als barrots d'un parc de fusta enorme que li he muntat al mig del menjador o al graó de la terrassa i que ja es deixa anar d'una mà i riu quan veu com s'aguanta. La Martina ha aprés a fer-ho tot sense que ningú li hagi ensenyat res. Això si, ella és una mica kamikaze i es llença de seguida a fer les coses o sigui que ,malgrat no està recomanat, la mama li ha posat una colxoneta prima perquè no es passi el dia donant-se cocos, que jo també sóc patidora de mena, si algun dia canvio de casa miraré que tingui parket,jajajaj.

[Martina32]

Aquí us deixo un article molt interessant de la Sònia Kliass.

http://doulatk.blogspot.com/2008/04/mou ... ikler.html

[italiana]

Julyet moltes gràcies pel pdf. molt interessant

[ariadna]

Bon dia de dilluns festiu!!!

Ahir al vespre vaig llegir tant l'article penjat per la Cris, d'Ecotendència, com el pdf de la Julyet, com les explicacions de totes vosaltres... i vam estar comentant-lo amb el meu home. Ara em toca fer-vos preguntes.

I us poso en situació:

El meu fill té ara 11 mesos.
L'hem assegut a la trona bastant aviat, quan ens va donar la sensació que s'aguantava sense caure cap al costat. No ho sabia fer ell sol, però, de fet... encara no en sap! No s'ha queixat mai, però, i li encanta asseure's a menjar amb nosaltres.
No gateja, encara... i si repta, ho fa endarrera. Per tant, estaríem a l'etapa 3 del pdf.
L'altre dia va començar a desplaçar-se assegut, cosa que segons el mateix escrit és fatal per l'esquena (però jo mai vaig gatejar a 4 grapes, sino que anava fent saltirons amb el cul; i tampoc estic fatal... bé, el meu home va dir: "miraaaaa!!!! per això ets tant torpe!!!"

També després de llegir he vist que fem un altra cosa "malament"; quan el deixo a terra, (mooooltes vegades!) el deixo assegut, perque ell pugui jugar i agafar coses de la capsa, etc... i vol agafar alguna cosa a la que no arriba, ell mateix s'estira i intenta aconseguir el seu objectiu; rodolant, estirant-se... (la majoria de vegades, però, el que li passa és que s'allunya del seu objectiu perque tot i que el mira fixament, s'arrossega endarrera!). Llavors s'emprenya i la mama el torna a posar en posició inicial: assegut al costat de la capsa... COm ho hauria de fer???

D'altra banda, l'asec molt amb mi al sofà; d'entrada, ja sé que no seria l'ideal tampoc... però es cansa de ser a terra i anem alternant. Aquesta última setmana, ha après (després de fotre's de cap algun cop) a baixar del sofà... d'assegut passa a estirat, si és panxa amunt es gira i es col·loca panxa avall; arriba a la vora del sofà i tira les cames cap al terra; quan toca el terra, riu i s'incorpora! es queda dret al sofà fins que es cansa i es tira de cul a terra i au! a per les joguines, sabatilles, o el que hi hagi a la vora.
Llavors, tenint en compte que això seria com saltar-se alguna de les etapes que es comenten al pdf, què hauria de fer? no deixar-lo que es posi dret? recordem que ell es posa súuuuuuuper content quan veu que està dret a terra.

Això mateix ens ha portat a acompanyar-lo per caminar... ell fa passetes si l'agafes de les mans. Ho hauríem d'erradicar, això?

Ostres! és que em sap greu perque li agrada molt tot això, però em fa por fer-li mal després de llegir tota aquesta info...

Gràcies per avançat!! i perdó per tot el rotllo...

[Chus.ce]

Hola Ariadna y todas!

Antes de nada, disculpa el castellano, me expreso mejor y pienso que daré más de mí si escribo en esta lengua.

Soy Chús, la compañera de Cris, de Ecotendencia.

Es un mundo todo esto del movimiento y la psicomotricidad, ¿verdad?

Yo he empezado a interesarme por necesidad, mi bebé tiene 18 meses recién cumplidos y todavía no gatea a 4 patas, pero lo nuestro es un caso a parte, de problemas de salud, operaciones y demás, pero claro, la tentación de ayudarlo es constante... imagínate, 18 meses!! Estamos con visitas al fisioterapeuta y al psicomotricista.

Para mi leer a Emmi Pikler y estar en las clases de psicomotricidad, y sobre todo tener claro unas pautas de comportamiento con el bebé, es básico. Te entiendo perfectamente, tus dudas, tus inquietudes,... es una tarea de acompañarles mucho en su frustración también, quieren llegar pero no saben, y el caso es acompañarlo y ayudarle a que haga los movimientos necesarios para fortalecer sus músculos y que puedan llegar a conseguir su objetivo.

En el caso de "devolverlo" al modo sentado, si te fijas, en el modo sentado solo se mueve con los bracitos, les limitamos el movimiento, según Pikler lo ideal para que vayan fortaleciendo es dejarlos siempre boca arriba, y de esa posición ellos se dan la vuelta, a un lado y a otro, y con cada movimiento que hagan por ellos mismos son ejercicios que están haciendo. Claro que a estas alturas del hallazgo, es muy difícil, pero podemos ir intercalando, por ejemplo de 10 veces que los sentamos, podemos 5 ponerlo boca arriba y 5 ponerlo sentado. Yo lo voy haciendo así, y la verdad es que hemos mejorado mucho. Ya verás que empiezan a poner las rodillas y se dejan caer detrás de sus pies con el culete y se sientan! todo un descubrimiento que a ellos les cambia la vida. No hace falta saber gatear para sentarse, Jan lo consiguió y todavía no gatea a 4 patas, pero consigue sentarse.

El tema de ayudarle con el dedo es fatal, ya lo habrás leído, el tema de forzar movimientos sobre todo. Cuando ellos están preparados, se ayudan de los muebles, el sofá, o tú misma haciendo de mueble también.

A nosotros, en la clase de psicomotricidad, todo está organizado para ellos se desplacen con colchonetas, pelotas, una especie de "churritos" que les llama cariñosamente la orientadora, cajones que hacen de escalera, etc... para que lleguen por sus medios al juguete que más le llamen la atención, sin necesidad de pedir ayuda, es decir, fácilmente alcanzable. Es obvio que a veces se frustra, porque no llega, porque lo quiere ya! y sin mucho esfuerzo, y porque si está la mami que me lo acerca, pues que lo haga la mami. Entonces, yo me acerco si empieza a llorar, lo cojo, le hablo de porqué estamos allí, de que si lo quiere coger él puede, sobre todo esto, que ÉL PUEDE, y lo vuelvo a dejar boca arriba, quizás un poco más cerca, quedándose más tranquilo y alcanzándolo finalmente.

Si que es cierto también, que a nosotros mismos nuestros padres nos ayudaron en muchos aspectos del desarrollo de nuestra movilidad, pero seguro que sabemos detectar en nosotros mismos los daños que con ésta ayuda nos causaron, claro que no son daños "graves", sabemos caminar, correr, saltar... pero ahora, que tenemos tanta información al respecto, y tratándose de nuestros hijos, está muy bien informarse y cambiar algún hábito que lo teníamos catalogado como bueno para ellos, ¿no?

Por lo que explicas, tu bebé tiene mucha movilidad, se baja solo del sofá incluso, no? pues estoy convencida de que dejándolo esforzarse en movimientos de suelo, (sobretodo a mi me insisten mucho en que lo deje en el suelo y le coloque todo de manera "estratégica" para que él mismo se monte sus juegos), seguro que hace muchos avances. Mi salón parece un "chiquipark" jeje y nosotros estamos encantados haciendo vida en el suelo, con cojines, colchonetas, juguetes, sillitas para que el se agarre y se ponga en pie, que ha sido nuestro avance de la semana y ahora no para de hacerlo.

Es muy importante darles confianza, hacerles saber que ellos PUEDEN y que tú estás ahí para ver su cara de felicidad cuando lo logren, explicarles porqué no le das o porqué no le acercas tal cosa, tal juguete, yo por ejemplo, si se nos cae algo al suelo y lo tengo en brazos, le acerco a que lo coja él (cuando lo tengo en brazos, nunca si él puede por sí mismo alcanzarlo). Y también, no forzarles, que no se sientan que sus padres tienen muchas expectativas sobre sus avances, que ellos los hacen cuando están preparados y que aquí estaremos los papis para alegrarnos por ellos y celebrarlo. Nada de "aún no caminas, ya tendrías que hacerlo", "cómo es todavía no haces tal cosa", "ya eres muy mayor para no...", porque aunque parezca que no, los niños lo entienden y lo perciben todo.

Y bueno, no se si te he sido de ayuda.

Un placer y muchos ánimos para ese bebé!

Chús Cabello.

[Martina32]

Hola Ariadna!

Jo a la Martina també la posava asseguda i envoltada de coixins perquè no caigués, de fet és el que et diuen els pediatres, que agafi força a l'esquena . Quan vaig assistir al curs impartit per la Sònia Kliass va ser com si m'obrissin els ulls, com a mestra i com a mare. Automàticament vaig deixar de fer-ho, vaig deixar de seure-la i la vaig posar estirada de panxa enlaire, una posició que ella ja coneixia i podia controlar, també li vaig treure la "famosa" manteta d'activitats i li vaig comprar un parc de fusta de 2x2 al qual vaig incorporar un matalàs dur de 3 cm de gruix, ja que jo no tinc parquet i el terra de porcelànic és duríssim em va semblar aquesta la millor opció. Al parc li vaig incorporar alguns objectes, no gaires, un gotet metàl·lic, uns picarols, una cullera de fusta. Va ser increible el canvi que va fer en pocs dies, es passava molta estona a terra fent la croqueta, girant com els rellotges, al poc temps va començar a posar-se mig recolzada en un braç, se la veia tan emocionada descobrint tot el que podia fer amb el seu cos...quan estava a la manteta d'activitats es cansava de seguida i plorava perquè l'agafés, masses estímuls penjant d'un arc i poc espai per moure's. Ara s'hi pot passar 1 hora!!! quan ja no vol estar mes perquè està cansada de gatejar, reptar, posar-se de genolls, aixecar-se, deixar-se anar d'una mà, mirar contes, etc, llavors diu mamá i la mamá va a buscar-la.

El teu nen és mes gran i porta temps adoptant aquesta postura d'assegut, segurament rondinarà si el poses de panxa enlaire però pots anar combinant una postura amb l'altre, estirar-te tu amb ell, jo crec que ell de seguida li trobarà el gust a experimentar amb el seu cos. El problema de seure'ls, ajudar-los a caminar, és que després ells no tenen recursos, sempre depenen de nosaltres, tampoc troben les postures intermitges que són les que els hi ajuda a no caure o a caure sense fer-se mal. Per emple, quan els ajudem a caminar agafant-los de les manetes desplacem el seu centre de gravetat cap a d'alt, per tant també els hi alterem l'equilibri.

I tranquil·la, no li faràs cap mal al teu fill amb el que fas, si fos així imagina't com estariem nosaltres! però canviant la teva actitud si pots millorar la seva autonomia i la seva qualitat de moviment, la seva seguretat i la seva confiança en les seves possibilitats.

[ariadna]

Moltissimes gracies a totes dues!! Avui he començat a intercal-lar posicions inicials i quan l'he deixat panxa amunt,al proncipi s'ha quedat parat peró poc a poc ha girat i ha anat reptant per tot el menjador (cap enrere clar). Poc a poc!
Segueixo demá dsd l'ordonador que amb el movil.no em csva be. Perdoneu lws faltes please.

[ninoneta]

Hola noies!!
Molt interessant tot el que heu penjat... tan de bo ho hagués tingut a l'abast abans! Nosaltres des que s'aguanta asseguda que la deixem sempre! asseguda a terra, al llit... a on sigui, perquè ella sempre ha estat molt demandant i així asseguda és com millor s'hi està, però clar, ara veig que no ho aconsegueix per ella mateixa, per tant no és bo. Ara vol passar d'asseguda a dreta i ens fa servir a nosaltres perquè l'aixequem... i ella contenta. Total, que ho hem fet tot fatal, i això que treballo amb nens eh! (ja ho diuen: en casa de herrero...). I clar la nena ni s'arrossega, ni gateja ni res, no es desplaça més que girant damunt del cul quan està asseguda... fatal, vaja!!!

I la pregunta és: i ara què fem?? la tornem a deixar estirada boca amunt? segur que s'enfada... aixx... provaré d'anar-ho alternant...

Moltes gràcies!!!!

[Violeta]

Només entro per comentar una cosa...és que des que vaig llegir l'article que ho he posat en pràctica, tard ja ho sé, i ahir el Jan va pujar al sofà ell solet! volia pujar i jo sempre l'agafava o l'ajudava, ahir ni el vaig tocar, això si, el vaig animar com la millor cheerleader!!! i què content que estava quan va aconseguir seure al sofà!!

[Xaina]

Hola,

Molt interessants els articles.

Jo la veritat es que abans de tenir el bebe mai no havia prestat atenció a aquest tema.
Quan va neixer una amiga meva que es educadora en una llar d'infants em va dir que intentés evitar l'hamaca el màxim possible i que el deixés estirat a terra en una manteta. Jo vaig pensar que estaba com una cabra!!!
La veritat es que tot i aixo li vaig fer cas i desde els 2 mesos mes o menys anava alternant l'hamaqueta, la manta , la cuna de viatge. Mai no he forçat postures i l'he deixat molt a la seva bola... ( ja que la meva amiga es molt insistent!!! )

En fi que no se si es per tot això o perquè el nen es aixi pero ara te 9 mesos i gateja perfectament pel parquet, per la platja, pel parc.... i es posa dret agafant-se a qualsevol moble o cames... . He de reconeixer que ja s'ha endut un parell de cops xulos xulos.....pateixo una mica pero ja m'hi he acostumat!!!

[Chus.ce]

Me alegro mucho Violeta! Bravo por eses bebé!

Si es que ayudándolos no les estamos ayudando realmente.

Si les dejamos que se muevan libremente sin interceder en sus movimientos, nos podemos llegar a sorprender mucho!

Me alegro!

Chús,

[xaia]

Hola,

El meu fill té 6 mesos i l'havia posat a l'hamaca de petit, no gaire, potser 5 o 10 min al dia, i la meva mare el feia aixecar-se d'estar ajagut agafant-lo dels bracets, i el sentava... fins que vaig descobrir en un altre post del SP tot aquest tema i ho vaig tallar... em costa perque la gent té la mania de fer aquestes coses i sembla que tu no ho vulguis per xinxar... a la meva mare li dic que no ho faci i no està d'acord, però ho respecta bastant, i no s'ho pren malament, però als meus sogres no perdo el temps a dir-lis res, ja que només el veuen 1h/setmena... tampoc no els hi diré res... bueno, l'altre dia deien de fer-lo caminar i si que vaig saltar, eh?

El cas és que fa dies em ronden alguns dubtes, aviam que oenseu:
- Sentar els nens a la falda és dolent? I si és poca estoa? Nosaltres ens l'asseiem recolzant l'esquena, però hi ha qui no ho fa així i el nen va cap endavant i això em fa patir...
- I porta.los a la cadireta del cotxet (1h al dia com a molt)? Per ara encara el porto al cuco, però no hi va gens bé. He d'esperar a que es sàpiga seure sol?
- I la trona? Jo ara li dóno els sòlids assentat a la meva falda però així la veritat és que li limito més els moviments que en una trona, on podria moure's com vulgués, total sera 30 minutets 3 cops al dia...
- De cara a quan camini, veig casi impossible evitar que li donin la mà, és una d'aquelles coses que et satisfà tant caminar amb un nen agafat de la mà.... em podeu explicar per què és tant dolent?, així potser tindré arguments.... i si la majoria de cops no li donem la mà però altres si, com ho veieu?
- Els que teniu nens més grans, quan ja caminen bé tampoc els doneu la mà?
- I els caminadors.... no acabo d'entendre quin problema tenen, m'ho podeu explicar?

Gràcies guapes!

[ninoneta]

Noies!

Fa uns quants dies que posem a la petita més a terra, estirada, vull dir, no tant asseguda... al principi es quedava molt parada, pobreta, i plorava perquè no s'hi volia estar. Ara, al cap d'una setmana o així s'hi està més estones i juga força. Es gira, tot i que boca avall no vol... i que com més disfruta és asseguda intentant aixecant-se agafant-se a nosaltres. Però quan veu que no pot es queda estirada panxa avall damunt nostre queixant-se, és una mica dropa pobra
Bé, espero que poc a poc anem recuperant una mica les habilitats que havia perdut. No pretenc que gategi, perquè potser ja és massa tard, però potser es podrà aixecar i caminar ella sola, amb seguretat.