La crida interior de ser mare
La crida interior de ser mare
Hola noies 
Estic en un “sinvivir”... Intentaré ser breu encara que sé que no ho aconseguiré...
Porto 9 anys i mig amb la meva parella, que ja és el meu marit des de fa poquet. Ja vaig deixar la parrafada a un post de “Vida de parella” que es titulava “Por a trencar l’equilibri”.
La qüestió es que jo des de fa molts anys, he tingut molta ànsia de ser mare. Potser era un desig adolescent, però em donava molt fort, m’imaginava tot d’imatges precioses d’un bebè, donant-li tot el meu amor... Em moria de ganes de ser “gran” i poder anar a buscar-lo. No obstant sempre he estat molt responsable i la meva prioritat era acabar la carrera, anar a viure amb la meva parella, trobar treball etc.
Amb els anys, vas aprenent que la vida no es tan fàcil, que s’ha de viure cada instant i no anar cremant etapes. Cremar etapes, una frase molt meva, que m’encanta, perquè sempre estem buscant la nostra següent meta i no ha de ser així, hem de gaudir del camí
Sempre hem parlat de tenir fills, sempre. Des de bon començament, sempre hem somiat que en teníem 2 o 3, en una casa ben alegre gràcies a ells. En tot el que faríem amb ells, el que gaudiríem,... Ha sigut sempre un somni molt idealitzat. Un fill fruit del nostre amor. Un fill que estimaríem més que a res en el món
2 anys vivint amb el meu marit m’han donat per a molt. Per a moooolt d’amor però també per a petits “baches” que hem anat superant sempre amb ganes. Aprens mil coses que no sabies abans d’independitzar-te, i sobretot madures. T’adones que tot a la vida és molt curt, que s’han passat volant aquests mesos i estàs tan bé... al meu pis, amb la meva gosseta, el meu treball, i sobretot amb el meu marit. Ja tinc 26 anys, em trobo en el millor moment de la meva vida, estic millor impossible, em sento giarebé plena. Ell en té 28 i està igual, però amb ànsies de passar a la següent fase: ser pare
M’estic enrotllant com una persiana
El que vull dir és que quan ens vam prometre fa més d’un any, jo li vaig dir que sí, que volia casar-me amb ell i directament anar a per un bebè la mateixa nit de noces. Em semblava tan romàntic...! Jo tindria 27 anys i ell 29 quan nasqués. Ja portaríem gairebé 3 anys vivint junts 
... Sembla que hagin passat anys des d’aquell dia, des que li vaig dir que sí. Crec que jo he canviat un munt de cop... conforme van passar els mesos em vaig adonar que no estava preparada per ser mare. Vaig començar a veure-li les parts negatives. Estava agafant el gust a estar a la meva casa, amb la meva gosseta, sense responsabilitats, i centrar-me en mi i en la meva parella... Tenir crios de cop em va semblar que m’anava massa gran, massa maldecaps, un canvi massa radical. La gent em deia que sóc massa jove. Em va fer una por bestial. Imagineu-vos el meu marit, quan li vaig dir que la cerca hauria d’esperar perquè no estava preparada...
es va sentir bastant traït i trist, ja que ell sentia la crida interior des de feia temps i ara més que mai.
Els meus pares i sogres, tot i que encantats si els féssim avis, ens aconsellen que gaudim de la nostra vida en parella, que aquests anys no tornaran mai i són únics. Que tenir fills et canvia la vida, per a molt millor, però alhora a una vida molt diferent i amb molts més sacrificis.
Després de molt i molt parlar amb el meu marit, vam pactar endarrerir la cerca fins a l’any que bé amb l’excusa de que al Maig potser aconsegueixo un lloc de treball més fixe (sóc suplent des de fa 5 anys) ja que la dona que estic suplint està d’excedència i no es reincorporarà al Maig perquè ha trobat una altra feina millor.
Aquesta ha estat l’excusa, el meu marit ho va entendre, tot i que a reganya dents, que no podíem deixar passar aquesta oportunitat, que el meu treball es molt fotut per agafar alguna coseta més fixa i que si perdíem aquesta oportunitat ens en penediríem sempre (poden passar moltíssims anys fins aconseguir una plaça). Així jo també tenia temps per a tornar a sentir la crida interior de ser mare, per passar un anyet més en parella, gaudir de vacances, aprendre a cuinar més... en fi, cosetes que penses que encara et queden per fer a la vida
Fa 9 mesos, una de les meves millors amigues de la meva edat , m’anuncia que està embarassada. Estava contentíssima!!!
Viuria un embaràs plenament, sabria al 100% què és, què se sent, etc... Va ser un embaràs ideal. Fa un mes va tenir una filla preciosa i tot que el primer mes ha estat més dur del que imaginàvem totes, ara comença a gaudir d’una nova vida, aquesta vegada de tres 
M’enamoro només de sentir-la parlar de la seva filla, o quan envia fotos. Trobo que ha de ser preciós tot i que tampoc ho veig de forma tan romàntica com abans, sinó amb els peus sobre la terra. M’ha obert els ulls bastant.
Una altra amiga (d’un altre grup) acaba d’anunciar fa una setmana que al febrer si tot va bé, serà mare. No m’ho podia creure, quina alegria!!!! Un altre bebè!!! Ja tinc ganes de saber què és, de veure-li la cara, de viure moments amb ell o ella... tot i que confesso que una part de mi ja es va sentir gelosa sense voler... sempre havia imaginat que jo seria la primera a tenir fills d’aquell grup, que a aquestes altures ja estaria embarassada (sempre havia dit que als 25-26 anys seria mare...). En fi, cosetes que et van rondant pel cap. Ara no deixo de pensar en ella, en que serà mare jove (amb 25), que quina sort... M'ha influït molt aquesta notícia, la veritat.
Feia unes setmanes no voldria tenir un fill ni boja. Ho havia deixat totalment per l’any que ve. En canvi ara... noto algo regirant-se al meu interior. Ganes de cercar. Ganes de veure un positiu i celebrar-ho. Ganes de sentir vida dins meu i ganes de ser 3. La crida ha tornat. Veig tot de nadons al voltant. Em passo moltes hores llegint-vos. Tinc ganes d’una nova etapa amb el meu marit (tot i que aquesta és ideal...) per començar un nou projecte tots dos, aprenent junts... ens hem comprat 3 o 4 llibres sobre embaràs, de C.González, de reflexions de mares... parlem cada dia de quan estigui embarassada, de quan estem cercant, de quan tinguem el fill. Cada dia sense falta. I ho fem amb il•lusió
Ara resulta que aquest any d’espera, s’ha convertit en un “sinvivir”, ara se’m farà molt llarg, ara penso que potser si no aconsegueixo el treball, hauré perdut un any...
Perdó pel totxo, ho necessitava treure d’alguna manera de dins, aquesta indecisió, aquesta pèrdua de control a la meva vida que m’espanta tant... Tot arribarà quan hagi d’arribar, i sé que m’esperaré un anyet si o si (no és negociable... de moment), però puc perdre un altre vegada les ganes de cercar? Són tantes històries que et van dient que al final acabes boja. Com una companya que es va esperar als 30 perquè volia gaudir de viatges, de la seva parella, etc... ho va endarrerir i ara resulta que els seus òvuls son vells i no pot concebre ni amb FIV, i diu que quan tingui ganes que em llenci. Trobo que totes aquestes històries m’estan ficant pressió interiorment...
A algú li ha passat això? M’està influint el fet de que amigues de la meva edat s’hagin quedat embarassades? És normal tenir tanta por a donar el pas?... QUAN VAU SENTIR QUE ERA "EL MOMENT"?
Gràcies a totes, sou uns sols, i mil gràcies per l’existència d’aquest fòrum 
Estic en un “sinvivir”... Intentaré ser breu encara que sé que no ho aconseguiré...
Porto 9 anys i mig amb la meva parella, que ja és el meu marit des de fa poquet. Ja vaig deixar la parrafada a un post de “Vida de parella” que es titulava “Por a trencar l’equilibri”.
La qüestió es que jo des de fa molts anys, he tingut molta ànsia de ser mare. Potser era un desig adolescent, però em donava molt fort, m’imaginava tot d’imatges precioses d’un bebè, donant-li tot el meu amor... Em moria de ganes de ser “gran” i poder anar a buscar-lo. No obstant sempre he estat molt responsable i la meva prioritat era acabar la carrera, anar a viure amb la meva parella, trobar treball etc.
Amb els anys, vas aprenent que la vida no es tan fàcil, que s’ha de viure cada instant i no anar cremant etapes. Cremar etapes, una frase molt meva, que m’encanta, perquè sempre estem buscant la nostra següent meta i no ha de ser així, hem de gaudir del camí
Sempre hem parlat de tenir fills, sempre. Des de bon començament, sempre hem somiat que en teníem 2 o 3, en una casa ben alegre gràcies a ells. En tot el que faríem amb ells, el que gaudiríem,... Ha sigut sempre un somni molt idealitzat. Un fill fruit del nostre amor. Un fill que estimaríem més que a res en el món
2 anys vivint amb el meu marit m’han donat per a molt. Per a moooolt d’amor però també per a petits “baches” que hem anat superant sempre amb ganes. Aprens mil coses que no sabies abans d’independitzar-te, i sobretot madures. T’adones que tot a la vida és molt curt, que s’han passat volant aquests mesos i estàs tan bé... al meu pis, amb la meva gosseta, el meu treball, i sobretot amb el meu marit. Ja tinc 26 anys, em trobo en el millor moment de la meva vida, estic millor impossible, em sento giarebé plena. Ell en té 28 i està igual, però amb ànsies de passar a la següent fase: ser pare
M’estic enrotllant com una persiana
El que vull dir és que quan ens vam prometre fa més d’un any, jo li vaig dir que sí, que volia casar-me amb ell i directament anar a per un bebè la mateixa nit de noces. Em semblava tan romàntic...! Jo tindria 27 anys i ell 29 quan nasqués. Ja portaríem gairebé 3 anys vivint junts ... Sembla que hagin passat anys des d’aquell dia, des que li vaig dir que sí. Crec que jo he canviat un munt de cop... conforme van passar els mesos em vaig adonar que no estava preparada per ser mare. Vaig començar a veure-li les parts negatives. Estava agafant el gust a estar a la meva casa, amb la meva gosseta, sense responsabilitats, i centrar-me en mi i en la meva parella... Tenir crios de cop em va semblar que m’anava massa gran, massa maldecaps, un canvi massa radical. La gent em deia que sóc massa jove. Em va fer una por bestial. Imagineu-vos el meu marit, quan li vaig dir que la cerca hauria d’esperar perquè no estava preparada...
es va sentir bastant traït i trist, ja que ell sentia la crida interior des de feia temps i ara més que mai.Els meus pares i sogres, tot i que encantats si els féssim avis, ens aconsellen que gaudim de la nostra vida en parella, que aquests anys no tornaran mai i són únics. Que tenir fills et canvia la vida, per a molt millor, però alhora a una vida molt diferent i amb molts més sacrificis.
Després de molt i molt parlar amb el meu marit, vam pactar endarrerir la cerca fins a l’any que bé amb l’excusa de que al Maig potser aconsegueixo un lloc de treball més fixe (sóc suplent des de fa 5 anys) ja que la dona que estic suplint està d’excedència i no es reincorporarà al Maig perquè ha trobat una altra feina millor.
Aquesta ha estat l’excusa, el meu marit ho va entendre, tot i que a reganya dents, que no podíem deixar passar aquesta oportunitat, que el meu treball es molt fotut per agafar alguna coseta més fixa i que si perdíem aquesta oportunitat ens en penediríem sempre (poden passar moltíssims anys fins aconseguir una plaça). Així jo també tenia temps per a tornar a sentir la crida interior de ser mare, per passar un anyet més en parella, gaudir de vacances, aprendre a cuinar més... en fi, cosetes que penses que encara et queden per fer a la vida
Fa 9 mesos, una de les meves millors amigues de la meva edat , m’anuncia que està embarassada. Estava contentíssima!!!
Viuria un embaràs plenament, sabria al 100% què és, què se sent, etc... Va ser un embaràs ideal. Fa un mes va tenir una filla preciosa i tot que el primer mes ha estat més dur del que imaginàvem totes, ara comença a gaudir d’una nova vida, aquesta vegada de tres M’enamoro només de sentir-la parlar de la seva filla, o quan envia fotos. Trobo que ha de ser preciós tot i que tampoc ho veig de forma tan romàntica com abans, sinó amb els peus sobre la terra. M’ha obert els ulls bastant.Una altra amiga (d’un altre grup) acaba d’anunciar fa una setmana que al febrer si tot va bé, serà mare. No m’ho podia creure, quina alegria!!!! Un altre bebè!!! Ja tinc ganes de saber què és, de veure-li la cara, de viure moments amb ell o ella... tot i que confesso que una part de mi ja es va sentir gelosa sense voler... sempre havia imaginat que jo seria la primera a tenir fills d’aquell grup, que a aquestes altures ja estaria embarassada (sempre havia dit que als 25-26 anys seria mare...). En fi, cosetes que et van rondant pel cap. Ara no deixo de pensar en ella, en que serà mare jove (amb 25), que quina sort... M'ha influït molt aquesta notícia, la veritat.
Feia unes setmanes no voldria tenir un fill ni boja. Ho havia deixat totalment per l’any que ve. En canvi ara... noto algo regirant-se al meu interior. Ganes de cercar. Ganes de veure un positiu i celebrar-ho. Ganes de sentir vida dins meu i ganes de ser 3. La crida ha tornat. Veig tot de nadons al voltant. Em passo moltes hores llegint-vos. Tinc ganes d’una nova etapa amb el meu marit (tot i que aquesta és ideal...) per començar un nou projecte tots dos, aprenent junts... ens hem comprat 3 o 4 llibres sobre embaràs, de C.González, de reflexions de mares... parlem cada dia de quan estigui embarassada, de quan estem cercant, de quan tinguem el fill. Cada dia sense falta. I ho fem amb il•lusió
Ara resulta que aquest any d’espera, s’ha convertit en un “sinvivir”, ara se’m farà molt llarg, ara penso que potser si no aconsegueixo el treball, hauré perdut un any...
Perdó pel totxo, ho necessitava treure d’alguna manera de dins, aquesta indecisió, aquesta pèrdua de control a la meva vida que m’espanta tant... Tot arribarà quan hagi d’arribar, i sé que m’esperaré un anyet si o si (no és negociable... de moment), però puc perdre un altre vegada les ganes de cercar? Són tantes històries que et van dient que al final acabes boja. Com una companya que es va esperar als 30 perquè volia gaudir de viatges, de la seva parella, etc... ho va endarrerir i ara resulta que els seus òvuls son vells i no pot concebre ni amb FIV, i diu que quan tingui ganes que em llenci. Trobo que totes aquestes històries m’estan ficant pressió interiorment...
A algú li ha passat això? M’està influint el fet de que amigues de la meva edat s’hagin quedat embarassades? És normal tenir tanta por a donar el pas?... QUAN VAU SENTIR QUE ERA "EL MOMENT"?
Gràcies a totes, sou uns sols, i mil gràcies per l’existència d’aquest fòrum
Re: La crida interior de ser mare
Hola Náyade!!
ric molt perquè em recordes a mi fa uns anys enrere!!!! em plantejava el mateix que tu i em preguntava el mateix!! i el meu moment era llavors!!!
El que jo crec és que, tot i que sempre evidentment teniu vosaltres la resposta,.. el teu moment HA ARRIBAT!!! Pel que he llegit estàs com jo estava i era el meu moment...doncs ara pot ser el teu!
Jo tampoc tenia ni tinc feina fixe..però vam valorar que això no pot determinar ni passar per davant de la nostra família i ens hi vam llençar de cap. Si no no tindria cap dels dos fills meus i tampoc feina fixe!!! Encara vaig ser la primera del grup tenia pors evidentment normals..de desconeixença...de por a lo nou...això és normalíssim!
Això que dius:Feia unes setmanes no voldria tenir un fill ni boja. Ho havia deixat totalment per l’any que ve. En canvi ara... noto algo regirant-se al meu interior. Ganes de cercar. Ganes de veure un positiu i celebrar-ho. Ganes de sentir vida dins meu i ganes de ser 3. La crida ha tornat. Veig tot de nadons al voltant. Em passo moltes hores llegint-vos. Tinc ganes d’una nova etapa amb el meu marit (tot i que aquesta és ideal...) per començar un nou projecte tots dos, aprenent junts... ens hem comprat 3 o 4 llibres sobre embaràs, de C.González, de reflexions de mares... parlem cada dia de quan estigui embarassada, de quan estem cercant, de quan tinguem el fill. Cada dia sense falta. I ho fem amb il•lusió
HO VEIG DE FASE:: LLENÇAT-HI DE CAP!!!
No! ara sense conyes! crec que si és així el que penseu tant tu com ell..doncs és que ja toca. I sí és normal sentir "enveja" sana d'una amiga que està embarassada....la meva amiga es va posar a buscar després de saber que jo ho estava..i no volia però li va picar el cuc (a la seva parella també) després de saber del nostre embaràs..ves per on.. 
ric molt perquè em recordes a mi fa uns anys enrere!!!! em plantejava el mateix que tu i em preguntava el mateix!! i el meu moment era llavors!!!El que jo crec és que, tot i que sempre evidentment teniu vosaltres la resposta,.. el teu moment HA ARRIBAT!!! Pel que he llegit estàs com jo estava i era el meu moment...doncs ara pot ser el teu!
Jo tampoc tenia ni tinc feina fixe..però vam valorar que això no pot determinar ni passar per davant de la nostra família i ens hi vam llençar de cap. Si no no tindria cap dels dos fills meus
i tampoc feina fixe!!! Encara vaig ser la primera del grup tenia pors evidentment normals..de desconeixença...de por a lo nou...això és normalíssim! Això que dius:Feia unes setmanes no voldria tenir un fill ni boja. Ho havia deixat totalment per l’any que ve. En canvi ara... noto algo regirant-se al meu interior. Ganes de cercar. Ganes de veure un positiu i celebrar-ho. Ganes de sentir vida dins meu i ganes de ser 3. La crida ha tornat. Veig tot de nadons al voltant. Em passo moltes hores llegint-vos. Tinc ganes d’una nova etapa amb el meu marit (tot i que aquesta és ideal...) per començar un nou projecte tots dos, aprenent junts... ens hem comprat 3 o 4 llibres sobre embaràs, de C.González, de reflexions de mares... parlem cada dia de quan estigui embarassada, de quan estem cercant, de quan tinguem el fill. Cada dia sense falta. I ho fem amb il•lusió HO VEIG DE FASE:: LLENÇAT-HI DE CAP!!!
No! ara sense conyes! crec que si és així el que penseu tant tu com ell..doncs és que ja toca. I sí és normal sentir "enveja" sana d'una amiga que està embarassada....la meva amiga es va posar a buscar després de saber que jo ho estava..i no volia però li va picar el cuc (a la seva parella també) després de saber del nostre embaràs..ves per on.. El rei de la casa 7anys i mig!
El nostre príncep quasi 6!
La patufa quasi 3!
El nostre príncep quasi 6!
La patufa quasi 3!
Re: La crida interior de ser mare
Quin munt de reflexions!!!!
Jo només et puc dir que tu i només tu ( i la teva parella) sabeu quan es el moment. Jo fa 17 anys que estic amb el meu marit, 5 de novios ( o mes ) uns quants mes vivint junt, al 2007 ens vam casar i encara vam esperar un parell d'anys a tenir fils. I ara amb 39 estic embarassada del tercer. I en tot aquest temps hem fet un munt de coses, treballar, disfrutar, viatjar, enfadar-nos.... I ara realment crec que ho hem fet tot quan era el nostre moment i tot i que a vegades trobo a asfaltar coses ( sobretot el viatjar) ho faig amb nostàlgia però super contenta del que vaig fer i del que tinc ara.
Sempre he pensat que hi ha coses que haguéssim pogut fer millor, però realment ara això no es important pq estem vivim un gran moment,
Així que si veieu que es el moment valoreu-ho vosaltres i no hi ha res que sigui impossible. Potser tens un nen i l'any següent et surt una placa fixe, o ara t'esperes i aquesta no es per tu...mai ho podràs saber.
Sort i prenguis la desicio que prenguis serà l'encerta si ho feu des del cor!
Jo només et puc dir que tu i només tu ( i la teva parella) sabeu quan es el moment. Jo fa 17 anys que estic amb el meu marit, 5 de novios ( o mes ) uns quants mes vivint junt, al 2007 ens vam casar i encara vam esperar un parell d'anys a tenir fils. I ara amb 39 estic embarassada del tercer. I en tot aquest temps hem fet un munt de coses, treballar, disfrutar, viatjar, enfadar-nos.... I ara realment crec que ho hem fet tot quan era el nostre moment i tot i que a vegades trobo a asfaltar coses ( sobretot el viatjar) ho faig amb nostàlgia però super contenta del que vaig fer i del que tinc ara.
Sempre he pensat que hi ha coses que haguéssim pogut fer millor, però realment ara això no es important pq estem vivim un gran moment,
Així que si veieu que es el moment valoreu-ho vosaltres i no hi ha res que sigui impossible. Potser tens un nen i l'any següent et surt una placa fixe, o ara t'esperes i aquesta no es per tu...mai ho podràs saber.
Sort i prenguis la desicio que prenguis serà l'encerta si ho feu des del cor!
El post d'en POL: viewtopic.php?f=50&t=13495" onclick="window.open(this.href);return false;
El post d'en Jan: viewtopic.php?f=115&t=32447" onclick="window.open(this.href);return false;
Re: La crida interior de ser mare
Jejeje també em recordes a mi. Als 24 acabar carrera, 25 em vaig casar i als 28 volia fill pero al final per feina ho vaig retrassar un any... va i quan anavem a posarnos m'han d'operar.... total q 4 mesos dp de loperacio comencem a cercar amb la idea de sense presses ja arribara.... i em quedo al primer intent.. ara en tinc 30 i fa 12 dies q tinc amb mi el mes precios del mon... si q hi ha moments durs com quan no para de plorar q tinc nostalgia de la tranqilitat amb el meu marit i la gosseta.... pero quan miro la cara daqesta coseta q hem portat al mon i q sadorm a sobre meu quan plora i q m mira i riu.... me nadono q ni feina ni anyorances ni res... HE FET EL MILLOR, SER MARE.
Aixi q bonica llença't!!!! Mai saps q pot passar dema.... si ara teniu ganes pensa en el present
Aixi q bonica llença't!!!! Mai saps q pot passar dema.... si ara teniu ganes pensa en el present
Re: La crida interior de ser mare
Hola Náyade!
No em vull enrotllar gaire...
Només dir-te que és una decisió que heu de pendre entre els dos! I ha de ser la vostra ilusió! Així que només vosaltres podeu saber quan!
Això si, crec que només pel fet de que estiguis aquí al forum, llegint, explicant la teva història, ja t'estàs contestant a tu mateixa de que Sí, Sí que vols tenir un bebe!
Molts ànims i que tot el que feu ho feu amb el cor!!
No em vull enrotllar gaire...
Només dir-te que és una decisió que heu de pendre entre els dos! I ha de ser la vostra ilusió! Així que només vosaltres podeu saber quan!
Això si, crec que només pel fet de que estiguis aquí al forum, llegint, explicant la teva història, ja t'estàs contestant a tu mateixa de que Sí, Sí que vols tenir un bebe!
Molts ànims i que tot el que feu ho feu amb el cor!!
Re: La crida interior de ser mare
Com et diuen totes, només tu i la teva parella ho podeu decidir.I sigui quina sigui la decisió, serà ben presa, perquè serà la vostra. Ànims i endavant, que sou joves!
Maria V. l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. jul. 12, 2015 6:35 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
Re: La crida interior de ser mare
Ho repeteixo: només tu i la teva parella ho podeu decidir. D'altra banda, no sé quin grau de seguretat tens que al maig tindràs la feina si t'esperes. Si la probabilitat és alta, jo potser m'esperaria, que el mercat laboral segueix malament diguin el que diguin i una plaça segura és una cosa molt valuosa avui dia. Podríeu començar la cerca del fill al desembre, que a partir d'ara seria menys de mig any de tenir paciència. Després, un embaràs de pocs mesos no t'hauria d'impedir agafar la feina, a part que potser t'hi quedaràs tot seguit però potser no. En fi, ja dic que nosaltres no som qui per posar-nos-hi, però com que ens ho has preguntat...
- Cucurucho80
- :: tortuga
- Entrades: 305
- Membre des de: dv. oct. 17, 2014 7:34 pm
Re: La crida interior de ser mare
jijiji yo mejor me callo.....Porque ya ves que yo ni siquiera pude esperar hasta después de la boda :)
Para mí era lo MÁS importante :) :)
Pero claro, mi caso es distinto, que te llevo muuuuuuchos años... y no quería alargarlo más, temiendo que fuese la búsqueda demasiado cruda ya que sólo tengo un ovario útil....
Hagas lo que hagas, estará bien ;) porque será lo que sientas que debes hacer
Un beso muuuuuuuuuy gordo y nos tienes aquí
Para mí era lo MÁS importante :) :)
Pero claro, mi caso es distinto, que te llevo muuuuuuchos años... y no quería alargarlo más, temiendo que fuese la búsqueda demasiado cruda ya que sólo tengo un ovario útil....
Hagas lo que hagas, estará bien ;) porque será lo que sientas que debes hacer
Un beso muuuuuuuuuy gordo y nos tienes aquí
http://www.fertilityfriend.com/home/542781
4.07.2015 >> TE + :) :) Sujétate fuerte, chiquitín !!
16.07.2015 >> 1ª Eco : vemos el saquito bien colocado...y dicen que se empieza a intuir la vesícula
27.07.2015 Nos comunican que nuestro pequeño se ha ido....Algo no iba bien y no evolucionó.... Nunca te olvidaré
4.07.2015 >> TE + :) :) Sujétate fuerte, chiquitín !!
16.07.2015 >> 1ª Eco : vemos el saquito bien colocado...y dicen que se empieza a intuir la vesícula
27.07.2015 Nos comunican que nuestro pequeño se ha ido....Algo no iba bien y no evolucionó.... Nunca te olvidaré
Re: La crida interior de ser mare
Hola Nayàde,
em veig tan igual que tu fa uns mesos!!!! Mare meva com a canviat tot!!!
Jo crec que això que sents son moltissimes ganes de ser mare, i aquests dubtes i pors son del tot normals i totes en algun moment o altre les tenim (potser no les mateixes, però tots tenim les notres pors). A mi em va passar el mateix, ell super emocionat per ser pare, i jo ara si ara no, que si som joves, que si com ho farem amb la feina (tot i que som fixes tots 2, jo veig perillar el meu lloc de treball amb tot plegat), i un llarg etc... i mira la meva situació actual és la següent:
Tenim els dos 26 anys (jo recent fets), estic embrassada de 5 mesos, al setembre farà un any que ens vam casar i vivim junts des de fa uns 6 anys (de novios gairbé 10). I abans de quedar-me embrassada era feliç, molt feliç, i ara et puc dir que tot i les pors i les angoixes de l'emrbàs i tot, encara ho soc més.... Això es precios . I la veritat crec que aquesta felicitat es pot duplicar quan neixi la nena!
Com diuen, és de valents seguir el camí que et marca el cor.
Molta sort!!!
em veig tan igual que tu fa uns mesos!!!! Mare meva com a canviat tot!!!
Jo crec que això que sents son moltissimes ganes de ser mare, i aquests dubtes i pors son del tot normals i totes en algun moment o altre les tenim (potser no les mateixes, però tots tenim les notres pors). A mi em va passar el mateix, ell super emocionat per ser pare, i jo ara si ara no, que si som joves, que si com ho farem amb la feina (tot i que som fixes tots 2, jo veig perillar el meu lloc de treball amb tot plegat), i un llarg etc... i mira la meva situació actual és la següent:
Tenim els dos 26 anys (jo recent fets), estic embrassada de 5 mesos, al setembre farà un any que ens vam casar i vivim junts des de fa uns 6 anys (de novios gairbé 10). I abans de quedar-me embrassada era feliç, molt feliç, i ara et puc dir que tot i les pors i les angoixes de l'emrbàs i tot, encara ho soc més.... Això es precios
. I la veritat crec que aquesta felicitat es pot duplicar quan neixi la nena! Com diuen, és de valents seguir el camí que et marca el cor.
Molta sort!!!
Re: La crida interior de ser mare
Hola de nou i moltíssimes gràcies a totes per contestar
He de reconèixer que pel que expliques, oli, la nostra història es molt semblant Junts des de fa 9 anyets i pico, de la mateixa edat més o menys, però vosaltres porteu vivint junts 6 anys... jo encara ni porto 2 anys, trobo que és masa poc encara
Jo tinc ganes, ho he de reconèixer, pero se'm fa un munt pensar-ho, la responsabilitat que de cop tens, el fet de no poder estar igual amb la teva parella perque no hi ha temps... el meu marit vol còrrer, i jo vull gaudir de cada dia.
Lo del treball sí que pot semblar una excusa barata, avui en dia ja se sap que un dia estàs fixe i al seguent estàs al carrer, però en el meu cas quedarà una vacant a l'hospital, i jo soc de les més antigues entre les que encara som suplents després de 5 anys a l'empresa. No vull dir que em toqui un super treball, potser em donen una reducció de jornada d'una altra companya i amb això vaig fent. Millor això que estar a cop de telèfon i treballant una setmana si, una no (per dir alguna cosa). Ah i per cert!! Jo m'espero perquè és una oportunitat i perquè així "anem fent boca" però jo no penso esperar-me a ser fixe, perquè en el meu treball em poden donar els 50 anys i ser suplent, no us dic més
I per sort tinc un marit que cobra molt bé i que podriem viure amb el seu sou tranquilament... que això també és una tranquilitat. Si no aconsegueixo el treball, igualment ens posarem mans a l'obra
Aquest cap de setmana hem anat a un casament i hem gaudit molt. Hi havien crios petits per allà i buf!!! El meu marit anava darrera d'ells i tot i que a mi em feien una gràcia tremenda, no podia deixar de pensar en els pares, que eren les 3 de la matinada i els nens estaven donant-ho tot Jo tenia unes ganes de ficar-me al llit que ni us explico, i vaig pensar: ostres, jo encara ho puc fer!!!! 
Amb el meu marit vam estar parlant i encara que tenim el gusanillo, ens esperarem a l'any que ve. Potser no aconsegueixo res amb el treball, però així vaig donant-li voltes i treient-li més parts positives al fet de ser mare
Veure nèixer al fill/filla de la meva amiga, i així potser m'acabo de llençar a la piscina. Això ho dic ara, hi ha dies que no puc resistir-me i que m'entren ganes boges, però això tampoc és una decisió com per prendre en un moment "a lo loco"
GRÀCIES, de tot cor I m'encantaria llegir les vostres experiències, sempre van de conya
He de reconèixer que pel que expliques, oli, la nostra història es molt semblant
Junts des de fa 9 anyets i pico, de la mateixa edat més o menys, però vosaltres porteu vivint junts 6 anys... jo encara ni porto 2 anys, trobo que és masa poc encara Jo tinc ganes, ho he de reconèixer, pero se'm fa un munt pensar-ho, la responsabilitat que de cop tens, el fet de no poder estar igual amb la teva parella perque no hi ha temps... el meu marit vol còrrer, i jo vull gaudir de cada dia.
Lo del treball sí que pot semblar una excusa barata, avui en dia ja se sap que un dia estàs fixe i al seguent estàs al carrer, però en el meu cas quedarà una vacant a l'hospital, i jo soc de les més antigues entre les que encara som suplents després de 5 anys a l'empresa. No vull dir que em toqui un super treball, potser em donen una reducció de jornada d'una altra companya i amb això vaig fent. Millor això que estar a cop de telèfon i treballant una setmana si, una no (per dir alguna cosa). Ah i per cert!! Jo m'espero perquè és una oportunitat i perquè així "anem fent boca" però jo no penso esperar-me a ser fixe, perquè en el meu treball em poden donar els 50 anys i ser suplent, no us dic més
I per sort tinc un marit que cobra molt bé i que podriem viure amb el seu sou tranquilament... que això també és una tranquilitat. Si no aconsegueixo el treball, igualment ens posarem mans a l'obra Aquest cap de setmana hem anat a un casament i hem gaudit molt. Hi havien crios petits per allà i buf!!! El meu marit anava darrera d'ells i tot i que a mi em feien una gràcia tremenda, no podia deixar de pensar en els pares, que eren les 3 de la matinada i els nens estaven donant-ho tot
Jo tenia unes ganes de ficar-me al llit que ni us explico, i vaig pensar: ostres, jo encara ho puc fer!!!! Amb el meu marit vam estar parlant i encara que tenim el gusanillo, ens esperarem a l'any que ve. Potser no aconsegueixo res amb el treball, però així vaig donant-li voltes i treient-li més parts positives al fet de ser mare
Veure nèixer al fill/filla de la meva amiga, i així potser m'acabo de llençar a la piscina. Això ho dic ara, hi ha dies que no puc resistir-me i que m'entren ganes boges, però això tampoc és una decisió com per prendre en un moment "a lo loco" GRÀCIES, de tot cor
I m'encantaria llegir les vostres experiències, sempre van de conya 
Re: La crida interior de ser mare
Nayade...
El moment està preparat, ara ho has d'estar tu!
Jo no era indefinida i vaig pensar exactament el que tu "si em fan indefinida perfecte i sinó... Hauré perdut temps "
Al final em vaig llençar de cap i mira el resultat! :)
Jo vaig dubtar molt i vaig estar trea mesos amb el neguit. Al final vaig deixar q el meu instint guiés el meu camí.
Però entenc lo de la feina..., sempre pots comptar els mesos dels que estaràs sk et quedes o pensar que la cosa, de vegades, triga una micona.
Aiiixxx q la Dafne tindrà una o un superfriend!!!! ^^
El moment està preparat, ara ho has d'estar tu!
Jo no era indefinida i vaig pensar exactament el que tu "si em fan indefinida perfecte i sinó... Hauré perdut temps "
Al final em vaig llençar de cap i mira el resultat! :)
Jo vaig dubtar molt i vaig estar trea mesos amb el neguit. Al final vaig deixar q el meu instint guiés el meu camí.
Però entenc lo de la feina..., sempre pots comptar els mesos dels que estaràs sk et quedes o pensar que la cosa, de vegades, triga una micona.
Aiiixxx q la Dafne tindrà una o un superfriend!!!! ^^
Re: La crida interior de ser mare
Halia ha escrit:Nayade...
El moment està preparat, ara ho has d'estar tu!
Jo no era indefinida i vaig pensar exactament el que tu "si em fan indefinida perfecte i sinó... Hauré perdut temps "
Al final em vaig llençar de cap i mira el resultat! :)
Jo vaig dubtar molt i vaig estar trea mesos amb el neguit. Al final vaig deixar q el meu instint guiés el meu camí.
Però entenc lo de la feina..., sempre pots comptar els mesos dels que estaràs sk et quedes o pensar que la cosa, de vegades, triga una micona.
Aiiixxx q la Dafne tindrà una o un superfriend!!!! ^^
Gràcies per les teves paraules Halia!!!
Si, el moment ja està aquí, només falta que ens ho creiem jeje. El que passa és que un dia em poso super nyonya (com quan vaig escriure això) i em venen les ganes, i altres dies estic tan panxa. Avui per exemple, penso en lo bé que estic jo soleta a casa, he anat a comprar, he netejat el pis, llegit, vist la Tv... és super raro això jajaja.
L'any vinent ens ho tornarem a plantejar seriosament i segons les ganes ja ens llençarem a la piscina o no. Fins llavors... relax!! Don't do it!! Jajaja.
Petons a totes!!!
Re: La crida interior de ser mare
Aquesta nit he tingut un somni super real. Tenia un fill, era un nen molt petitó, havia sortit massa d'hora, era realment petit i prim... el duia a sobre en un d'aquests mocadors-boba de color blau, era tan petit... fins i tot se m'enganxava al pit, i així el duia caminant pel carrer. No sé si es cosa del somni o què, però tenia una sensació d'emoció difícil d'explicar, és quan el cor et dona un tomb dins del pit, així estava jo, amb una emoció com mai havia sentit... em sentia amb forçes indescriptibles per lluitar pel meu fill, per cuidar-lo, donar-li calor i aliment...
Després he continuat somiant, li portava al seu pare al treball, li deixava una estona mentres jo anava a la farmàcia. Recordo explícitament la cara del meu marit, d'emoció, d'il·lusió i d'amor... m'he mort d'amor al veure'l amb aquesta cara.
Al despertar-me, he pensar... ai deu meu, no t'aclareixes!!! En els somnis tot és tan bonic, sents tantíssimes coses, i només existeixes tu. A la vida real estaria agobiada amb els meus pares, els meus sogres, tothom opinant... buffff, m'agradaria viure a un altre pais sola
En fi, avui tinc les hormones revolucionades!!!
fins i tot se m'enganxava al pit, i així el duia caminant pel carrer. No sé si es cosa del somni o què, però tenia una sensació d'emoció difícil d'explicar, és quan el cor et dona un tomb dins del pit, així estava jo, amb una emoció com mai havia sentit... em sentia amb forçes indescriptibles per lluitar pel meu fill, per cuidar-lo, donar-li calor i aliment... Després he continuat somiant, li portava al seu pare al treball, li deixava una estona mentres jo anava a la farmàcia. Recordo explícitament la cara del meu marit, d'emoció, d'il·lusió i d'amor... m'he mort d'amor al veure'l amb aquesta cara.
Al despertar-me, he pensar... ai deu meu, no t'aclareixes!!! En els somnis tot és tan bonic, sents tantíssimes coses, i només existeixes tu. A la vida real estaria agobiada amb els meus pares, els meus sogres, tothom opinant... buffff, m'agradaria viure a un altre pais sola
En fi, avui tinc les hormones revolucionades!!!
Re: La crida interior de ser mare
Hola Náyade,
No t'ho he pogut enviar per privat perquè ho tens deshabilitat, ho publico aquí.
Fa un temps que et volia escriure i encara no havia trobat el moment. Resulta que vaig llegir des del mòbil el teu post sobre voler ser mare i tots els dubtes que tenies. Era com llegir-me a mi mateixa fa quatre o cinc anys (ara en tinc 30)... El que passa és que aquelles setmanes estava de vacances i després he quedat embarassada (no sé si em recordaràs del post de cercadores) i se m'ha complicat tot una mica... i ja no he trobat el moment d'escriure't.
Però bé, el que volia dir-te és que m'he sentit identificada, un dia se'm va despertar l'instint i ja no el vaig poder fer callar. A més també m'agrada escriure i explicar-me perquè m'ajuda molt a comprendre una mica millor els meus sentiments, a ordernar-los. I he vist un estil semblant al teu que m'ha cridat l'atenció. Potser pensem massa i donem massa voltes a les coses, no? Però per a mi és inevitable.
Mira, jo crec que la sensació de voler ser mare se'm va despertar, sense saber-ho, a la sala d'espera d'urgències d'un hospital, esperant per saber si mon pare, que acabava de patir un infart, sobreviuria o no. Tenia uns 25 anys i fins aquell moment mai m'havia plantejat si era o no era el moment o si tenia o no ganes o "fusta" per ser mare... I de sobte em tens allà, plorant, pensant en el sentit de la vida i en quant donaria jo perquè el meu pare pogués sobreviure i conéixer algun dia els meus fills. Tot va sortir bé, per sort. I ahi va quedar el sentiment, sense jo saber-ho. Mesos després vaig començar a pensar que la vida no et dona moments perfectes, que el moment l'has de buscar tu. Et juro que quasi va ser com una campaneta que va sonar al meu cap d'un dia per l'altre (ha estat temps després quan he relacionat un fet amb l'altre, jo crec que tenen molt a veure). De repent ja no ho veia impossible. És més, m'agradava la idea de ser mare jove, fins i tot si ningú s'ho esperava i, lluny de fer-me por, em feia una bona sensació ser la primera del meu grup d'amics en ser mare. Ho trobava especial i màgic... La meva parella d'entrada volia, però tenia més pors que jo, i a més volia casar-se primer. Es va allargar tot molt, perquè ell no es decidia a casar-se encara però no volia saltar-se el pas... Pràcticament vaig ser jo qui li va dir "casem-nos ja, que no puc esperar més". I així va ser: ens vam casar i un parell de mesos després vaig quedar embarassada. I crec que ha estat la millor decisió de la meva vida, i no me'n penediria gens si ho hagués fet abans, i sense casar-me ni res. Crec que era un sentiment profund que no es pot fer callar (si no tens un motiu de pes com la feina o malaltia o el que sigui, clar).
Per això et llegeixo, casada, amb ganes, amb la sensació que al teu voltant ja comença a haver mares i que hauries d'haver estat tu qui tingués ja un embaràs... em recorda a mi mateixa quan dos mesos després de saber que estava embarassada, una altra amiga també s'hi va quedar (també una nena) i va ser una sensació de que "ara era el meu moment, ara era la meva nena". És absurd, perquè cadascú viu la seva vida a casa seva, no a la dels altres, i els protagonismes són sempre una tonteria, però jo ho havia desitjat tant... tant.... durant tant de temps en secret... que de sobte semblava que ho havíem fet "perquè ja tocava". Una tonteria, ja et dic. Però vaja, que no esperis a que arribi un moment perfecte, no arribarà, el moment perfecte és quan els dos tingueu ganes, ni per edat ni per situació ni per res... Perquè voleu ser pares. I ho fareu molt bé. I us farà més feliços que cap altra cosa al món.
Jo ara encara no he fet ecografia del segon embaràs, però si tot va bé es portaran 3 anys. Estic més que contenta. Preocupada, com és normal, però molt contenta.
Et desitjo tota la sort del món en la cerca. No hi pensis més.
No t'ho he pogut enviar per privat perquè ho tens deshabilitat, ho publico aquí.
Fa un temps que et volia escriure i encara no havia trobat el moment. Resulta que vaig llegir des del mòbil el teu post sobre voler ser mare i tots els dubtes que tenies. Era com llegir-me a mi mateixa fa quatre o cinc anys (ara en tinc 30)... El que passa és que aquelles setmanes estava de vacances i després he quedat embarassada (no sé si em recordaràs del post de cercadores) i se m'ha complicat tot una mica... i ja no he trobat el moment d'escriure't.
Però bé, el que volia dir-te és que m'he sentit identificada, un dia se'm va despertar l'instint i ja no el vaig poder fer callar. A més també m'agrada escriure i explicar-me perquè m'ajuda molt a comprendre una mica millor els meus sentiments, a ordernar-los. I he vist un estil semblant al teu que m'ha cridat l'atenció. Potser pensem massa i donem massa voltes a les coses, no? Però per a mi és inevitable.
Mira, jo crec que la sensació de voler ser mare se'm va despertar, sense saber-ho, a la sala d'espera d'urgències d'un hospital, esperant per saber si mon pare, que acabava de patir un infart, sobreviuria o no. Tenia uns 25 anys i fins aquell moment mai m'havia plantejat si era o no era el moment o si tenia o no ganes o "fusta" per ser mare... I de sobte em tens allà, plorant, pensant en el sentit de la vida i en quant donaria jo perquè el meu pare pogués sobreviure i conéixer algun dia els meus fills. Tot va sortir bé, per sort. I ahi va quedar el sentiment, sense jo saber-ho. Mesos després vaig començar a pensar que la vida no et dona moments perfectes, que el moment l'has de buscar tu. Et juro que quasi va ser com una campaneta que va sonar al meu cap d'un dia per l'altre (ha estat temps després quan he relacionat un fet amb l'altre, jo crec que tenen molt a veure). De repent ja no ho veia impossible. És més, m'agradava la idea de ser mare jove, fins i tot si ningú s'ho esperava i, lluny de fer-me por, em feia una bona sensació ser la primera del meu grup d'amics en ser mare. Ho trobava especial i màgic... La meva parella d'entrada volia, però tenia més pors que jo, i a més volia casar-se primer. Es va allargar tot molt, perquè ell no es decidia a casar-se encara però no volia saltar-se el pas... Pràcticament vaig ser jo qui li va dir "casem-nos ja, que no puc esperar més". I així va ser: ens vam casar i un parell de mesos després vaig quedar embarassada. I crec que ha estat la millor decisió de la meva vida, i no me'n penediria gens si ho hagués fet abans, i sense casar-me ni res. Crec que era un sentiment profund que no es pot fer callar (si no tens un motiu de pes com la feina o malaltia o el que sigui, clar).
Per això et llegeixo, casada, amb ganes, amb la sensació que al teu voltant ja comença a haver mares i que hauries d'haver estat tu qui tingués ja un embaràs... em recorda a mi mateixa quan dos mesos després de saber que estava embarassada, una altra amiga també s'hi va quedar (també una nena) i va ser una sensació de que "ara era el meu moment, ara era la meva nena". És absurd, perquè cadascú viu la seva vida a casa seva, no a la dels altres, i els protagonismes són sempre una tonteria, però jo ho havia desitjat tant... tant.... durant tant de temps en secret... que de sobte semblava que ho havíem fet "perquè ja tocava". Una tonteria, ja et dic. Però vaja, que no esperis a que arribi un moment perfecte, no arribarà, el moment perfecte és quan els dos tingueu ganes, ni per edat ni per situació ni per res... Perquè voleu ser pares. I ho fareu molt bé. I us farà més feliços que cap altra cosa al món.
Jo ara encara no he fet ecografia del segon embaràs, però si tot va bé es portaran 3 anys. Estic més que contenta. Preocupada, com és normal, però molt contenta.
Et desitjo tota la sort del món en la cerca. No hi pensis més.
Re: La crida interior de ser mare
Melibea80 és clar que m'enrecordo de tu i quan vàrem cantar la teva panxu!!! Felicitats de nou I que et vagi tot molt bé!
Quina ràbia no tenir activat lo dels privats, ja ho he arreclat!
Doncs si que son similars les nostres històries... massa i tot!!! Jejeje. Gràcies per compartir tot això amb mi, em sento super identificada amb el que expliques i sobretot amb el que comentes de la màgia de ser la primera a ser mare del grup d'amics... jo m'he frustrat molt amb aquest tema, primer una amiga que ja ha estat mare, que ho vaig portar super bé i m'ha anat de perles per veure què implica ser mare, i ara l'altre amiga, que és un tema que encara haig de gestionar, em costa encara pensar-ho i acceptar-ho, sempre havia imaginat que seria la primera... i és el que dius, el protagonisme no porta gens bo però era aquella mena de màgia que m'atreia molt, el ser molt jove, la primera del grup, que tot fos per sorpresa... però no ha pogut ser i ara sento el que tu descrius tan bé, encara que sigui lleig i egoista, que "em toca" i que a ningú li sopti el més mínim.
Jo també he pensat molt lo dels meus pares i sogres, vull que tots coneguin els meus fills
Però alhora sóc tan independent dels lligams familiars que em fa molt pal que m'agobiin massa amb el nét o néta... Sóc un bitxo raro, ho sé Però m'agrada anar a la meva bola.
En fi, que penso que és el moment però em fa pànic entrar en el cercle sense sortida de la maternitat, i com em deia una companya a un altre post, tinc una idea mental de que quan ets mare, perds la teva vida anterior
i això no m'ho treu ningú del cap!
Moltíssimes gràcies per les teves paraules, he gaudit molt llegint la teva història
Felicitats de nou I que et vagi tot molt bé!Quina ràbia no tenir activat lo dels privats, ja ho he arreclat!
Doncs si que son similars les nostres històries... massa i tot!!! Jejeje. Gràcies per compartir tot això amb mi, em sento super identificada amb el que expliques i sobretot amb el que comentes de la màgia de ser la primera a ser mare del grup d'amics... jo m'he frustrat molt amb aquest tema, primer una amiga que ja ha estat mare, que ho vaig portar super bé i m'ha anat de perles per veure què implica ser mare, i ara l'altre amiga, que és un tema que encara haig de gestionar, em costa encara pensar-ho i acceptar-ho, sempre havia imaginat que seria la primera... i és el que dius, el protagonisme no porta gens bo però era aquella mena de màgia que m'atreia molt, el ser molt jove, la primera del grup, que tot fos per sorpresa... però no ha pogut ser i ara sento el que tu descrius tan bé, encara que sigui lleig i egoista, que "em toca" i que a ningú li sopti el més mínim.
Jo també he pensat molt lo dels meus pares i sogres, vull que tots coneguin els meus fills
Però alhora sóc tan independent dels lligams familiars que em fa molt pal que m'agobiin massa amb el nét o néta... Sóc un bitxo raro, ho sé Però m'agrada anar a la meva bola.En fi, que penso que és el moment però em fa pànic entrar en el cercle sense sortida de la maternitat, i com em deia una companya a un altre post, tinc una idea mental de que quan ets mare, perds la teva vida anterior
i això no m'ho treu ningú del cap! Moltíssimes gràcies per les teves paraules, he gaudit molt llegint la teva història
Re: La crida interior de ser mare
Només dir-vos que en realitat no es renuncia a tant com es pensa. O almenys sembla que de sobte canvies prioritats i no tens la sensació d'estar perdent-te res important. Sí, es viatja menys, sortir és diferent, i hi ha molt pocs moments de solitud... Però segurament, si no és que pel fet de tenir nens heu de renunciar a una carrera estel·lar olímpica (ja m'enteneu), les renúncies són poques i molt voluntàries. I si hi ha coses a les que de cap manera podeu reunciar, doncs busqueu la manera i segur que la trobeu (una cuidadora per sortir a sopar, un cap de setmana sols mentre el nen és amb els avis, una nit de festa amb els amics cadascú pel seu compte mentre l'altre es queda a casa... si voleu, podreu).
Mireu, jo aquí on vivim no tinc família, la tinc lluny. M'obliga, per una banda, a fer-ho tot absolutament tot amb la nena, perquè no tinc un cop de mà en un moment determinat per dir "queda-te-la 1 hora que haig d'anar a tal cosa urgent". Això és un canvi gran. I per un altra banda m'obliga a anar cada cert temps (més sovint que menys) a veure a la família perquè la vegin créixer. Doncs cap de les dues situacions arriba d'un dia per l'altre, en realitat... tens nou mesos per pensar en com organitzar-te, després un puerperi on no hi ha res més important que tu i el teu nen i no veus la necessitat de fer segons quines coses (alguna sí, però en general no)... i després la vida es va fent a poc a poc a la nova situació. Vull dir que no és que de sobte se't tanquin les portes de casa i no puguis ser la que havies sigut, no...
També és cert que la gent pensa que els bebès donen molta feina però en realitat un nen que ja camina o un nen de 2 anys (com la meva ara) que parla i corre i fa rabietes, és moooolt més cansat i complicat... però al mateix temps et dona moltes altres llibertats, com que pugui estar fent un puzzle, pintant o menjant sol. Així, cada etapa és diferent, molt diferent, veureu com hi ha coses que ara no podreu fer i més endavant sí, i al revès... L'important és que si voleu, és que ja esteu preparats.
Mireu, jo aquí on vivim no tinc família, la tinc lluny. M'obliga, per una banda, a fer-ho tot absolutament tot amb la nena, perquè no tinc un cop de mà en un moment determinat per dir "queda-te-la 1 hora que haig d'anar a tal cosa urgent". Això és un canvi gran. I per un altra banda m'obliga a anar cada cert temps (més sovint que menys) a veure a la família perquè la vegin créixer. Doncs cap de les dues situacions arriba d'un dia per l'altre, en realitat... tens nou mesos per pensar en com organitzar-te, després un puerperi on no hi ha res més important que tu i el teu nen i no veus la necessitat de fer segons quines coses (alguna sí, però en general no)... i després la vida es va fent a poc a poc a la nova situació. Vull dir que no és que de sobte se't tanquin les portes de casa i no puguis ser la que havies sigut, no...
També és cert que la gent pensa que els bebès donen molta feina però en realitat un nen que ja camina o un nen de 2 anys (com la meva ara) que parla i corre i fa rabietes, és moooolt més cansat i complicat... però al mateix temps et dona moltes altres llibertats, com que pugui estar fent un puzzle, pintant o menjant sol. Així, cada etapa és diferent, molt diferent, veureu com hi ha coses que ara no podreu fer i més endavant sí, i al revès... L'important és que si voleu, és que ja esteu preparats.
Re: La crida interior de ser mare
Melibea l'has clavat amb tot. El meu tb té 2 anys ara i tb penso que no es renuncia a tant com es pensa.... Si ho vols fer, t'organitzes. Nosaltres per exemple som de viatjar i ho seguim fent amb ell moltíssim. Que nosaltres sols veuriem Berlin en 3-4 dies? Doncs amb ell ens hi estem una setmana i anem amb calma. I com això, mil coses!
Ah! I molt bo lo del teu moment, la teva nena i tu ereu les "protagonistes"! Jo vaig aconseguir la panxu després d'1 any i 8 mesos de búsqueda, i dos avortaments. Just quan m'hi vaig quedar, una companya de feina que no buscava s'hi va quedar faciliiiiissimament. I al cap d'un mes una altra tb pim pam. I recordo tenir aquest sentiment.... Jijiji que va passar rà pid i era ben tonto! Jaaj m'ha fet gràcia veure que no és tan estrany q em passés pel cap aquests pensanents!
Això de ser mare per mi ha sigut el millor q he fet mai! El meu fill ho omple tot!!!!
Ah! I molt bo lo del teu moment, la teva nena i tu ereu les "protagonistes"! Jo vaig aconseguir la panxu després d'1 any i 8 mesos de búsqueda, i dos avortaments. Just quan m'hi vaig quedar, una companya de feina que no buscava s'hi va quedar faciliiiiissimament. I al cap d'un mes una altra tb pim pam. I recordo tenir aquest sentiment.... Jijiji que va passar rà pid i era ben tonto! Jaaj m'ha fet gràcia veure que no és tan estrany q em passés pel cap aquests pensanents!
Això de ser mare per mi ha sigut el millor q he fet mai! El meu fill ho omple tot!!!!
Re: La crida interior de ser mare
Què bé ens està anant llegir aquestes cosetes!!! A mi em fa sentir més normal i més segura de mi mateixa. Mil gràcies!! 
Porto un parell de dies molt convençuda de que és el moment, que necessito aquest any però que podria començar ara mateix El que em fot és que si em quedés ara, al maig perdria l'oportunitat d'aconseguir un contracte llarg al meu treball, i a sobre em desvincularia de l'empresa i per tornar seria super difícil... jo tinc pensat que si aconsegueixo alguna coseta al maig, podré agafar la baixa quan em correspon (16-18 setmanes) cobrant el 100% i després tinc pensat agafar excedència 1 any si tot va bé. Per sort el meu marit cobra bé. Aviam al final com va tot...
Així es com estem Esperarem a l'any que ve i creuarem dits per que no sigui massa llarga la cerca. I ja està. Al final penses que quan vols ser mare, et dóna ben igual la resta He somiat un parell de vegades més que estic a casa amb un bebè, que som super feliços... així que crec que ja està. Si no canvia res, si no se'm treuen les ganes, si al treball tot va bé... el 2016 serà any de cerca!!! 
Sobre renunciar a coses... jo si que crec que es renuncia a molt, sobretot segons com sigui el nen. He vist parelles amb nens super bons, dormilegues etc. I parelles en plan "no puedo más" perque el nen es super demandant. Si et surt tranquil pots fer el que vulguis (amb un límit) però si és tan demandant ja és un percal perque trenques horaris etc i no pots fer res
En fi nenes... us desitjo el millor a totes. Aviam si anem comentant més. Petons!!!
A mi em fa sentir més normal i més segura de mi mateixa. Mil gràcies!! Porto un parell de dies molt convençuda de que és el moment, que necessito aquest any però que podria començar ara mateix
El que em fot és que si em quedés ara, al maig perdria l'oportunitat d'aconseguir un contracte llarg al meu treball, i a sobre em desvincularia de l'empresa i per tornar seria super difícil... jo tinc pensat que si aconsegueixo alguna coseta al maig, podré agafar la baixa quan em correspon (16-18 setmanes) cobrant el 100% i després tinc pensat agafar excedència 1 any si tot va bé. Per sort el meu marit cobra bé. Aviam al final com va tot... Així es com estem
Esperarem a l'any que ve i creuarem dits per que no sigui massa llarga la cerca. I ja està. Al final penses que quan vols ser mare, et dóna ben igual la resta He somiat un parell de vegades més que estic a casa amb un bebè, que som super feliços... així que crec que ja està. Si no canvia res, si no se'm treuen les ganes, si al treball tot va bé... el 2016 serà any de cerca!!! Sobre renunciar a coses... jo si que crec que es renuncia a molt, sobretot segons com sigui el nen. He vist parelles amb nens super bons, dormilegues etc. I parelles en plan "no puedo más" perque el nen es super demandant. Si et surt tranquil pots fer el que vulguis (amb un límit) però si és tan demandant ja és un percal perque trenques horaris etc i no pots fer res
En fi nenes... us desitjo el millor a totes. Aviam si anem comentant més. Petons!!!
Re: La crida interior de ser mare
Segurament faig tard, però et volia comentar el meu cas.
A mi l'instint maternal se'm va despertar quan estava festejant amb el meu marit. Ara ja portem 10 anys de casats i abans de casar-me em feia una mica de respecte la idea de quedar-me embarassada massa aviat. I entre una cosa i una altra, l'embaràs no va arribar fins gairebé el 6è aniversari de casats.
En resum: vull dir que de vegades per molts plans, la vida dóna moltes voltes, i en alguna ocasió he arribat a pensar que si haguéssim d'esperar al "moment ideal" de quedar-nos embarassades, igual potser no ens acabaríem de decidir i ho aniríem ajornant i ajornant...
No sé si et servirà de gaire, però jo ho deixo dit.
Molts ànims i sort per quan finalment et decideixis a donar el pas!
A mi l'instint maternal se'm va despertar quan estava festejant amb el meu marit. Ara ja portem 10 anys de casats i abans de casar-me em feia una mica de respecte la idea de quedar-me embarassada massa aviat. I entre una cosa i una altra, l'embaràs no va arribar fins gairebé el 6è aniversari de casats.
En resum: vull dir que de vegades per molts plans, la vida dóna moltes voltes, i en alguna ocasió he arribat a pensar que si haguéssim d'esperar al "moment ideal" de quedar-nos embarassades, igual potser no ens acabaríem de decidir i ho aniríem ajornant i ajornant...
No sé si et servirà de gaire, però jo ho deixo dit.
Molts ànims i sort per quan finalment et decideixis a donar el pas!
Re: La crida interior de ser mare
Náyade, et donaré la meva sincera opinió. Jo de tu m'esperaría a aviam si et fan fixe a la feina, i després buscaría. Sé que vols ser mare i et fa il.lusió i tot el que has explicat, però jo sóc de les que m'agrada tenir-ho ben lligat tot i fer-ho bé (primer una cosa, després una altre). Et pots esperar perfectament uns mesos a aviam que passa amb la feina, i després posar-t'hi. És només una opinió més.
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |