Necessito consell sobre un tema d'abús

[beky]

A mi personalment em costa de creure aquesta història... No sé perquè però potser per la manera de parlar o de explicar-ho no m'acaba de convèncer.

De totes maneres, DonaCarla, jo crec que haguès reaccionat d'una altra manera. A mi em toquen a la meva filla i aquesta m'ho diu desprès de X temps i el primer que faig es anar als mossos o a alguna organització que pugui ajudar-nos, però no reacciono explicant a un fòrum que "Sí ho relaciono amb un abús però vaig pensar que li seria més fàcil superar-ho, que no la marcaria tant.". Ho sento però amb això que dius no puc creure't. Em costa pensar que hi hagi persones tan fredes de pensar que un fet tan greu com un abús en una MENOR no pugui marcar tant la vida de la nena.

És la meva opinió.

Entrerius a tu... dir-te que has sigut molt valenta i que si a mi m'hagues passat això que a tu... possiblement m'hagués tancat en banda i no hagués pogut tindre cap tipus de relació amb ningú.

Per cert, en cap moment dic que no passin aquestes coses. Per desgràcia passen i més sovint del que pensem. El que no em convenç és la fredor a l'hora d'explicar-ho.

[Ítaca]

entrerius

[Toni]

I el Toni ja triga en buscar la IP d'aquest usuari i avisar si cal als Mossos.

La IP de donaCarla es dinàmica Goga...

I respecte al tema de que ho trobeu estrany, que no m'ho crec.. doncs trobo que és 'normal' per les males experiències que hem tingut amb trolls... Una mica de paciència i de tacte amb la gent nova, gràcies...

i donaCarla, gràcies per compartir-ho i molts ànims a tu i a la teva filla , segueix els consells que t'han donat i sobre tot explica-li al pare, encara que s'enfadi ( i molt!) té tot el dret a saber-ho.

[emanens]

Jo no se si aquests història es veritat o no, pero el que trobo tambè una mica heavy es que vosaltres jutgeu d´aquesta manera tant deliberada... Aquesta dona no ha sapigut reaccionar...s'ha equivocat, fins d´aquí d'acord...pero crec que no som Deu per donar un veredicte tant dur. Si ella ha explicat el seu cas, no heu pensat que per ella ha set molt dur escriure el relat, no heu pensat que potser esta molt perduda i a més esta dolguda amb ella mateixa per no haver reaccionat de la manera "correcte"?
Jo crec que totes tenim dret a equivocar-nos i no es una situació dificil per la nena, pero tampoc per els pares, i crec que hauriem de tenir una mica d' empatica, o es que a vosaltres hos agradaria equivocar-vos i que hos tractessin s´aquesta manera???

Penso el mateix

[Nuri g]

Estic seguint aquest post des del principi, i m'he decidit a participar.

Primer de tot... em sap molt greu per la teva filla, donaCarla.... intento imaginar-me tot el que li deu estar passant pel cap i em venen ganes de plorar. Espero que rectifiquis i puguis ajudar a la teva filla a ser feliç, perquè sense cap mena de dubte, aquest fet el recordarà per sempre i li marcarà totes les seves relacions futures.

No et faci por dir la veritat, dir-li que t'has equivocat.... jo no sé com hauria reaccionat en el teu cas.... i no vull saber-ho mai.
Ser mare... pare, és una responsabilitat que no s'acaba mai, que aprenem dia a dia,i que a vegades et posa en situacions que no hauries imaginat mai i per la que no estem preparats.

Molts ànims! Espero que junts, mare, pare i germans, trobeu el camí per ajudar a la teva filla.

Entrerius, jambina, Prunaensucrada.... una abraçada ben forta!

[Menudeta]

Entrerius, gràcies per explicar tant bé els teus sentiments en relació a aquest tema, en poques paraules has dit taaaantes coses.

Viloeta, tens raó, la vida amb un somriure és més bonica.

Donacarla, encara que la teva història no fos real aquest post ens haurà fet pensar molt a totes. Molta sort.

[ametista]

no dic que no sigui greu però no sé si és un fet prou trascendental com per marcar-la i fer que cinc anys més tard quan ho ha recordat encara estigui tocada

potser ho vas veure així perquè pensaves des del punt de vista d'un adult i A TU et va semblar que no n'hi havia per tant....però és que t'has de posar en el punt de vista d'una nena de 10 anys, i t'asseguro que sí que n'hi ha per tant....jo en tenia 11 quan em vaig trobar en una situació molt semblant a la de la teva filla: acorralada contra la paret del lavabo dels meus pares (on m'havia intentat amagar) per un treballador del meu pare que a més era amic de la família de tota la vida, em va magrejar, se'm va refregar, em clavava la seva erecció a la pelvis rítmicament, em va petonejar, llepar....encara no sé com vaig ser capaç de treure-me'l de sobre i escapar-me'n però estic segura que si no ho hagués fet la cosa hauria anat a més...i han passat 24 anys i encara sento fàstic quan me'n recordo i vaig estar tocada, evidentment: vaig ser una adolescent tímida, amb baixa autoestima i sense cap parella ni intimitat amb nois fins que va passar molt de temps...i em va costar intimar i confiar en els homes, em va costar molt.
i és que la reacció dels meus pares......la meva mare encara em va creure quan em va trobar plorant i li vaig explicar tot però després d'uns dies de preguntar-me com estava allà es va acabar tot i mai més es va parlar del tema...i el meu pare...el va creure més a ell que a mi, perquè això sí, almenys van parlar amb ell però ell ho va negar tot davant meu i a més cridant-me que com em podia inventar una cosa així...o sigui que va continuar treballant pel meu pare durant un bona pila d'anys més com si res hagués passat
si m'haguessin recolzat, si haguessin fet fora aquest home, si el tema no s'hagués tapat i jo n'hagués pogut parlar i treure-m'ho de dins en aquell moment...tot hagués estat molt diferent...però sembla que si no t'arranquen la roba i et penetren no és una violació, no és una agressió a la teva persona i a la teva intimitat... sembla que no n'hi ha per tant. Però sí que n'hi ha per tant.

així que ajuda a la teva filla, ajudeu-la tu i el teu marit, parleu amb ella, oferiu-li opcions (psicòlegs, grups d'ajuda, centres d'atenció a la dona...) informeu-vos, doneu-li suport, feu-ho junts, acompanyeu-la en aquest procés de superació... el que és important per ella és important per vosaltres.

ànims i sort.

per cert, hi ha un tema paral·lel en aquest post sobre si la història de la donaCarla és certa o no....el que ha quedat clar és que d'aquestes històries sí que n'hi ha moltes de certes (i ja estem veient que es donen molt més del que sembla) i per tant, i deixant de banda si la qüestió inicial era veritat o no, aporto el meu testimoni junt amb el de les altres companyes que per desgràcia han passat per situacions similars o pitjors perquè si mai algú busca informació sobre el tema pugui llegir-ho i si serveix d'alguna cosa, si serveix per donar als abusos la importància que tenen i a que s'actui en conseqüència... doncs ja ens haurà valgut la pena a totes remoure coses del passat.

[su392]

.. una abraçada noies.. Sento molt que hagiu hagut de passar per això. Em sap tant greu....

Gràcies per compartir la vostra historia i deixar testimoni per si algú altre es troba en la mateixa situació... Malauradament veig que és una cosa molt habitual... però com pot ser possible!!!???? Es un tema que em deixa indignada, trista, amb una buidor.... Ho sento molt!

[donaCarla]

Gràcies a tots pels vostres comentaris. Divendres per la tarda vaig parlar amb la meva filla, li vaig demanar disculpes i vam xerrar de tot això. Si en un primer moment no vam dir-li res al seu pare és perquè ella no va voler, ara penso que la meva resposta segurament hi va tenir molt a veure. El divendres li vaig recomenar que ho fes, que parlés amb ell i ahir s'hi va atrevir, jo la vaig acompanyar en tot moment. Vam trucar també a la associació que ens vau recomenar i li han donat hora. Ara ho sabem tota la família, inclós el meu fill petit. He de dir que el seu pare tot i el cop inicial ha reaccionat més o menys bé davant la nena, millor que jo i ella va estar prou calmada per respondre preguntes i explicar les seves coses encara que ara ho estem digerint.

Entenc que algunes coses us hagin semblat extranyes i potser encara us semblarà més extrany si us dic que jo no sé veure la fredor que vosaltres sí veieu en el meu post. Se que tinc limitacions com a persona i com a mare i ho se desde fa anys però intento fer-ho tan bé com puc (igual que qualsevol de vosaltres) i rectificar quan m'equivoco. No em fa por demanar perdó als meus fills si ho he de fer i en aquest cas després de llegir-vos però sobretot de parlar amb el meu home veig molt clar que era obligatori disculpar-me amb ma filla. Em va sorprendre molt que em prenguessiu per un troll i sobretot que m'hi prenguessiu a les primeres respostes que vaig rebre perquè com dic el que vaig preguntar i la manera de preguntar-ho per mi no era tan "horrible" com us ha semblat a vosaltres. Ara m'adono que l'equivocada era jo però com ja us he dit quan la meva filla em va explicar el que li va passar jo no tenia un coneixement gaire profund sobre abusos sexuals, mai ningú me n'ha parlat ni jo havia buscat informació fins ara i l'única que tenia era la que havia sentit casualment. Per aquest motiu un abús sexual que hagués tingut lloc una vegada em semblava menys traumàtic que un que hagués passat moltes vegades, perquè quan una cosa és més profunda o dura més temps sembla que hagi de fer més mal però després de llegir el que he llegit i de llegir testimonis com el de l'entrerius, jambina, prunaensucrada i l'ametista (moltes gràcies per atrevir-vo a explicar-m'ho, em sap greu el que us va passar i valoro molt el vostre esforç) m'adono que jo estava equivocada i que no és així. Aquesta informació de la qual us parlo la he trobat per internet i ja vaig trobar alguna cosa abans de preguntar aquí però volia saber quina seria la opinió de les persones de a peu com jo. Després de que la meva filla m'ho expliqués un cop acabada la conversa vaig pensar que probablement m'havia equivocat però com us he dit no tenia gens d'informació sobre aquest tema i volia estar molt segura abans de tornar a parlar amb ella. He vist que vosaltres tenieu les idees clares amb aquest tema però la meva filla em va venir a explicar una cosa de la qual jo no savia fins a quin punt arribava la gravetat, savia que era una cosa greu però no fins a quin punt la podia afectar i per això vaig voler buscar informació, preguntar a altres mares com jo abans de tornar a tractar el tema. Podia haver-li explicat al meu home però ja us he dit que la meva filla no ho va voler i vaig pensar potser equivocadament que era millor esperar per dir-li res. També podria haver parlat amb persones conegudes que també siguin mares, però per una part vaig pensar que la meva filla no voldria que ho fes i per l'altre admeto que em feia "vergonya". Ja se que si no vull explicar una confesió de ma filla a gent coneguda menys hauria d'haver-ho dit als desconeguts però precisament perquè no coneixeu la meva filla ni em coneixeu a mi em vaig decidir a explicar-ho. He estat pensant aquests dies esborrar part del que vaig explicar en el primer post, no vull deixar-ho escrit a la xarxa molt de temps però en un primer moment era important per mi que sabessiu quin era l'historial de la meva filla i el que havia passat perquè necessitava consells detallats, necessitava ajuda i comprensió per poder entendre-la a ella. He demanat ajuda perquè si jo no tenia les coses clares no la podia ajudar a ella. Ara per una part em penedeixo d'haver escrit aquest post i per l'altre no me'n penedeixo perquè en aquell moment no podia fer una altra cosa o millor dit: podia fer una altra cosa com ara demanar opinió a gent propera a mi però no em sentia capaç. Per una part ja us he dit que no estava segura de fins a quin punt el que li havia passat a la meva filla podia fer-li mal actualment i per l'altra m'imaginava que potser m'estava equivocant i no estava fent el que ella necessitava. El meu home és diferent: ell és molt més directe que jo, acostuma a reaccionar més ràpid però jo sóc molt indecisa sobretot pel que fa als meus fills, em faig moltes preguntes precisament perquè vull fer les coses bé i no perjudicar-los. Si la meva filla em demostrava que estava molt afectada i jo li deia que tenia motius per estar així vaig pensar que potser no l'ajudaria a enfortir-se i a tirar endavant però ara veig que vaig tenir una resposta massa radical en l'altre sentit. Em sap molt de greu per a ella i em sento molt tranquila després de veure que no m'ho té en compte però sobretot al pensar que potser el psicòleg que la tracti ens ajudarà a que la tristesa que ha tingut aquests anys i que tant em preocupava (encara que penseu que no li he prestat prou atenció jo no ho veig així, com a exemple us diré que ella mateixa es queixava a vegades de que li estava molt a sobra) a que aquesta tristesa i aquests problemes per relacionar-se amb gent de la seva edat vagin desapareixent. Estava molt confosa i ara tinc les coses més clares així que la podré ajudar millor.

[Menudeta]

Me n'alegro per vosaltres DonaCarla, tot necessita el seu temps. Molta sort!

[donaCarla]

Moltes gràcies Menudeta. Vull afegir que amb el missatge anterior no intento justificar-me sino explicar algunes coses que no s'han entès per culpa de la meva falta d'informació i que s'han distorsionat. La meva filla ara és a l'institut, quan arribi tornaré a parlar amb ella del tema per veure com se sent. Ho faré quan el nen no hi sigui perquè encara que li hem explicat em sembla millor no involucrar-lo més del compte i així ella també se sentirà amb més llibertat per parlar. Ahir a la nit la vaig veure de nou callada i introvertida però quian l'acompanyi al psicòleg preguntaré com he de comportar-me quan la vegi així ja que hi ha moments en que ella no vol parlar. Gràcies un altre cop i us aseguro que estarà bé perquè el seu pare i jo l'ajudarem tant com poguem i parlaré amb els psicòlegs perquè m'asesorin sobre aquest tema i com comportar-me i el meu home m'ha dit que també vindrà.

[charito]

donaCarla, gràcies per haver escrit i tenir-nos al corrent, jo em voldria disculpar pq en un primer moment no vaig llegir be i em va semblar que feia 5 anys que ho sabies i aixo em va xocar molt.

Respecte aixo:

Ahir a la nit la vaig veure de nou callada i introvertida però quian l'acompanyi al psicòleg preguntaré com he de comportar-me quan la vegi així ja que hi ha moments en que ella no vol parlar.

T'explico, el meu marit esta anat al psicoleg per una serie de situacions durant la seva infancia que al cap dels anys l'han portat a una depressió i a mi em passa com a tu, quan el veig malament no paro d'insistir, que tens, que et passa, et puc ajudar, pq em sembla que es el que haig de fer. Doncs ell li va comentar a la psicologa que fer ja que l'agobiava la meva insistencia pero entenia que ho feia de bona fe i la psicologa li va recomanar que em digues clarament que el deixes tranquil, que es un tema seu i de la psicologa i que quan vulgui que jo intervingui m'ho dirà. O sigui que encara que em costa tantissim, quan el veig fotut, faig com si res...

En fi que molts anims, us en sortireu i mes forts que abans

[jambina]

Donacarla me n'alegro molt que hagiu parlat amb aquesta associació, crec que és el millor que podeu fer . També et felicito , perquè encara que hi hagi alguns comentaris que vagin una mica a saco , lo més important és que no t'has quedat de braços plegats davant el que et va explicar la teva filla i has buscat ajuda, consell, opinions per saber cap a on tirar, com fem garebé tots en moltíssimes ocasions. Amb un tema tant delicat hi havia el perill que s'amagui i no s'expliqui, pensant que si no se'n parla s'esborra, i tu això no ho has fet. Després de parlar amb la teva filla, t'has quedat amb un mal al cor i has buscat consell on t'has sentit més bé. A vegades pot ser un amiga de confiança i d'altres un forum anònim, això és lo de menys!!!!! per favor!
Una abraçada molt forta.

[fox]

Hola, jo potser sóc una innocent pero si que et crec. A vegades pensem jo faria aixo, jo lo altre i a l'hora de la veritat reaccionem d'un altra manera, i a més cada persona és un mon.

M'alegro que hagis parlat amb la teva filla perque crec que es el que li fa falta. Segur que a l'associació us ajuden, aixi que molts anims per superar aquest tema i tirar endevant.

[Iang]

Jo igual estic sonada pero la meva filla em diu aixo i aquet es menja una paella directament ... i despres el denuncio ... perque si a sobre li treus foc la pobre no mextraña que es sentis malament ... als nens els temi que defensar , si no els trasmitim que bueno ..que aixo "no sera tan dolent " ...
ostres ... quin fastic de gent de veritat hi ha gent malalta ....